3, 2, 1… Gravant!

Posted on

L1050950No fa massa dies vaig tenir l’oportunitat de participar en una gravació per a un programa de televisió. Una televisió d’aquelles d’abast nacional, si entenem per ‘nacional’ el nostre país. Que cadascú s’ho agafi com més li convingui. Era una gravació fora de plató on intervenien unes vint persones, de totes les edats i procedències. No totes havien de participar al mateix temps sempre. A vegades erem quatre, altres dos, d’altres jo sol, en alguns moments uns 10 i en situacions puntuals tota la colla. Com que cap de nosaltres era professional dels mitjans de comunicació, el repte no era fàcil per a l’equip de gravació. Va ser una bona ocasió per copsar de primera mà el què pot voler dir treballar en equip.

L’hora d’inici prevista per a l’enregistrament eren les quatre de la tarda. A quarts de vuit del vespre encara voltàvem per allà. De tot plegat, en resultaran uns cinc minutets d’emissió. A primera vista, algú podria pensar en una minsa productivitat, però d’això en parlarem al final. Com que s’havien de combinar interiors i exteriors, per aquests darrers, l’evolució de la llum natural era tot una cursa contra la posta de sol. Parlaré de l’equip en femení ja que estava format enterament per dones. El formaven una periodista, una camera_1realitzadora, una ajudant de realització i una operadora de càmera. Cadascuna tenia unes necessitats diferents, perseguia uns objectius diversos i els seus elements de treball eren molt dispars. Tot i així eren un veritable equip.

Com ja ha quedat dit, la primera matèria amb la que havien de treballar no era pas de primera qualitat. Tots novells en aquest àmbit, era habitual haver de repetir escenes, situacions, entrevistes, … Ara digues només una frase curta i para, canviem de pla, gira el cap a la dreta, continua… Quan era l’hora de continuar, un ja no sabia què havia de dir. Espectacular! Però un equip de debò, és capaç de treure el millor dels elements amb que li toca treballar. Potser per deformació professional, al llarg de la tarda vaig anar extraient algunes conclusions sobre el treball en equip, que ara m’agradaria de compartir.

En primer lloc, m’agradaria destacar la confiança entre les components de l’equip. Cadascuna estava absolutament segura de la professionalitat de l’altra. En cap moment la qüestionava. No era qüestió de jerarquia, perquè cadascuna en el seu àmbit era sobirana, per dir-ho d’alguna manera. Per tant era un encaix entre iguals. La pressió del temps, la llum i la inexperiència dels participants, a vegades posaven a provar la solidesa de l’equip. En alguna ocasió es va sentir l’ajudant de realització dient: “és que no veig…” i la resposta categòrica de l’operadora de càmera: “és que no has de veure res, la càmera només pot situar-se aquí”. Superat l’escull, endavant! Es tracta d’assolir l’objectiu, no de fer-se retrets.

Un segon element a destacar seria la coordinació. En una jerarquia sense autoritats, la coordinació només pot ser fruit del treball continuat de l’equip. Un laboratori de col·laboració que amb el temps va assolint cada vegada un major grau de coordinació. Cada professional, posa el seu saber fer, al servei dels altres, de manera que al capdavall el resultat és satisfactori.

Destacaré encara un tercer i darrer element: la professionalitat. Tot aquest engranatge nocastellers rutllaria gens fi si no estigués lubrificat amb grans dosis de professionalitat. Només la seguretat d’un treball ben fet, posa’t al servei de l’equip, poden fer possible el manteniment de la confiança i una coordinació impecable que permeti a l’equip avançar envers el seu objectiu amb les friccions mínimes derivades de les relacions humanes.

I per acabar, com havia promès, parlem de la productivitat. Aconseguir una producció de cinc minuts, invertint-ne dos cents deu, no dóna un resultat gaire espectacular. O sí? Potser en aquesta ocasió – i possiblement – en moltes altres, la productivitat no es pot mesurar només així. Potser aquests 210 minuts invertits són tot un èxit, si els 5 minuts d’emissió aconsegueixen nivells d’audiència satisfactoris. Pensant això, em venien el cap els castellers. Quan el castell és apunt de coronar, tothom té la vista mirant cap al cel. Tothom mira amunt, cap a l’enxaneta. Serà ell o ella qui, enlairant el braç, marcarà l’èxit de la fita. Però, la propera vegada que aneu a una actuació de castellers, mentre tothom bada cap al cel, abaixeu la mirada i guaiteu la pinya i els pisos inferiors. Fixeu-vos amb el seu esforç, el seu trontollar, el seu patiment. Si ho feu, segurament comprendreu molt millor què vol dir treballar en equip.

By Francesc Brunés – @empresamq

Anuncis

Deixa un comentari:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s