Producte

Conte (empresarial) de Nadal

Posted on

regalsL’Axel feia poc que havia entrat a treballar a l’empresa. La seva feina es desenvolupava al departament administratiu, on s’ocupava del seguiment comptable dels comptes dels clients més importants. Anàlisi, estadístiques, tendències, … Encara no ho tenia del tot per mà, però l’hi anava agafant el truc. Es passava les hores de feina davant la pantalla d’un ordinador que vomitava dades i més dades. Nombres creditors i deutors. Assentaments de factures i pagaments. A vegades, cap al tard, els ulls li feien pampallugues i el cap semblava la plana osonenca en un matí de boira. Acabava les jornades tard i esgotat. Dins seu, tenia l’esperança que, amb el temps, agafaria més experiència i, tot plegat, se li faria menys feixuc. De moment, però, tocava posar-hi el coll sense perdre pistonada si no volia ser engolit per alguna gràfica maldestre que li quedés entravessada.

Aquell tarda, era la vigília de Nadal. S’havia quedat sol al despatx. Les companyes havien marxat abans per poder fer les darreres compres de Nadal. Ai, el consum! Va pensar com una llambregada mentre la pantalla responia amb l’estadística de les compres mitjanes dels clients de l’àrea nord, durant el darrer trimestre. La Joana, abans de marxar, va cridar-li des de la porta: No t’oblidis d’agafar la panera, abans de marxar. Bon Nadal!. Ja feia estona que fora era negre nit. Va mirar el rellotge i va comprovar que era un xic tard. No veia gens clares les darreres estadístiques obtingudes i ara no tenia el cap gens clar per analitzar-les. S’hi posaria passat festes. Va prémer l’opció d’apagar l’ordinador, va endreçar els papers que s’amuntegaven al cim de la taula i es va disposar a marxar.

Ja enfilava cap a la porta de sortida, quan va recordar que la Joana li havia dit que calia recollir la panera, un costum que l’empresa mantenia. Era el seu primer Nadal en aquesta feina i desconeixia el ritual propi d’aquestes festes. On deu ser la panera? Fent un esforç, va extreure de les poques neurones que encara estaven en forma, una informació que havia copsat, dies enrere, de les converses dels seus companys de despatx: Les paneres de Nadal seran al final de tot del magatzem de productes acabats. Pausadament es va dirigir cap al magatzem. Només entrar-hi es va activar l’enllumenat. N’hi diuen estalvi energètic, va pensar. Un sensor detecta la presència de moviment dins la nau i encén els llums automàticament. Quines coses! I on deu ser la famosa panera? Com que havien dit al fons, es va endinsant pels tenebrosos passadissos del magatzem. Era ben bé que no hi quedava ningú més a l’empresa. S’havia quedat sol. De sobte, però, va sentir un soroll que el va trasbalsar. Es va aturar i va posar tota la seva atenció en fer una escombrada visual al voltant seu. Res. M’ho dec haver imaginat! Però de sobte, del darrere una carreta contrapesada, van aparèixer un parell de ninots.

Ep, d’on sortiu vosaltres? I tu? Digueren els ninots a l’uníson. Jo estic cercant una panera que m’han dit ha de ser cap allà al fons. I vosaltres, què hi feu aquí? Vàrem quedar descartats per la màquina triadora. Se suposa que tenim alguna tara o defecte que ens converteix en rebuig. Hemninot mirat de demanar als nois del control de qualitat, si no hi hauria algun raconet on ens poguessin encabir. De fet, no se’ns veu cap defecte, oi? Però tots ens diuen el mateix: no hi ha lloc per vosaltres. Així que ens hem decidit a vagarejar pels passadissos del magatzem, a la recerca d’algun indret on puguem reposar. La meva companya Naia – diu el nino Rot – no es troba gens bé. Ens cal un aixopluc on ser acollits per passar aquesta nit. Fa fred, és fosc i estem atemorits. Però, si vols, et podem ensenyar on és la panera que busques. L’hem vista fa una estona tot passant. És l’única que queda.

Els ninots van encapçalar l’estranya comitiva. Varen esquivar el passadís del transelevador i es van dirigir cap al racó on generalment s’hi amunteguen les expedicions de devolucions de mercaderies. Al terra, ben posada, esperava la formosa panera que l’empresa havia preparat als seus treballadors per aquest Nadal. L’Axel la va guaitar, s’hi va atansar a poc a poc. Va caminar lentament al voltant de la panera, sota l’atenta mirada dels dos ninots, que no s’havien què fer. Quan ja feien acció de marxar, un cop acomplert el seu servei, van sentir la veu del noi: Veniu! Apropeu-vos! Us agradaria reposar ben agomboiats dins d’aquesta panera? La Naia, va dir: sí, és molt bonica, sembla còmoda i calenta. Però, no hi ha lloc per a tots dos… Tot d’una, l’Axel va agafar quatre galindaines pròpies del consum nadalenc i les va treure de la panera, deixant-les al fred i dur terra del magatzem. En el seu lloc, va col·locar delicadament els dos ninots que començaven a somriure, veient que per fi algú s’havia compadit d’ells.

Així, aquesta panera fa molt més goig, va dir l’Axel. M’estimo més portar a casa aquests dos ninots desnonats que no pas totes aquelles menges innecessàries. Potser sí que tenen alguna nafra, però són ben bonics i simpàtics. Segur que les meves nebodes petites estaran ben contentes amb en Rot i la Naia. A la panera, els dos ninots estaven ben cofois enmig la lluentor i la flonjor dels encenalls ornamentals. En el camí cap a casa de l’Axel, mentre ell estava distret, en Rot va posar el braç a l’espatlla de la Naia, se la va mirar amb tendresa i li va fer un petó furtiu. Mentre la Naia xiuxiuejava: No et preocupis Rot, tot anirà bé…

By Francesc Brunés – @empresamq

BON NADAL!

Anuncis

Vida i mort d’un producte

Posted on Updated on

file5421286028496El K-54-G, va ser concebut una fosca nit d’hivern, enmig d’una tempesta d’idees, on els creatius més agosarats van fer valer les seves més descarades arts de la provocació. Aquell dia, o més ben dit, aquella nit es va posar la llavor per a la creació d’un producte que seria la meravella de les noves creacions tecnològiques del moment. Hauria de resoldre una de les necessitats més punyents dels consumidors del segle XXI: saber-se escoltar. Tindria forma d’orella, amb una interfície “holo” i una gran portabilitat a tot tipus de dispositius mòbils. El K-54-G potenciaria enormement la capacitat d’escolta de les persones i milloraria molt la seva possibilitat de diàleg.

La gestació va ser llarga i feixuga. Estudis de mercat, test de concepte, test de producte, test de mercat, definició del públic objectiu, pla de màrqueting, … Dissenyadors, creatius, tècnics, professionals del màrqueting, financers, … tota l’empresa es va bolcar en fer possible una gestació que garantís l’èxit d’una andròmina tan i tan necessària. La cosa anava creixent, cada cop hi havia més papers al damunt de les taules, prototipus, models, proves, anàlisis i previsions. Les carpetes estaven a punt de petar. El dia del part s’apropava.

Algú, com aquell que no diu res, va preguntar. Com li direm al K-54-G quan surti al mercat? Van començar les discussions d’allò més enceses des que va ser concebut l’encara no nat. Finalment el director general, va anunciar solemnement la decisió. Es dirà: AUSCO@21. Aplaudiments i cares de compromís.bebe

El part va ser d’allò més fàcil i amb la màxima expectació i astorament per part de tothom, va començar el seu camí per aquests mercats del món. De moment, calia mimar el nounat. A part de tímides vendes, l’AUSCO@21, l’única cosa que feia era gastar. Que si campanyes de publicitat, que si promocions, que si rodes de premsa, que si publicitat directa, … Els pares de la criatura, com és obvi, no s’estaven de res per tal de fer possible que el nou producte anés creixent en vendes. Quan van fer els números al final del trimestre, es varen adonar, que el forat era considerable. Tot i així, el producte tot just acabava de néixer, valia la pena invertir-hi. Ja creixerà …

I renoi si va créixer! En un tres i no res les vendes es van començar a disparar i … ja se sap, amb els ingressos venen també els beneficis. El producte donava clars símptomes d’una vitalitat pròpia de la seva joventut. Semblava que s’ho podia menjar tot. Fins i tot van començar a sortir altres productes que, tímidament, semblaven fer-li la gara-gara. O volien competir-hi o és que l’hi anaven al darrere. Els pares de l’AUSCO@21 es van començar a posar en guàrdia. Potser caldria protegir al jove producte, no fos cas que acabés anant en males companyies.

Superats els excessos de joventut i gràcies a la protecció dels seus creadors i a la seva pròpia habilitat per sortir-se’n de totes, l’AUSCO@21 va iniciar una llarga fase de serenor. Les seves vendes anaven creixent, cada cop d’una forma més pausada i lenta. Va arribar un moment que les vendes es van estabilitzar. El producte semblava haver arribat al seu màxim. Els beneficis que donava eren prou sucosos i valia la pena fer tot el possible per tal que la situació és perllongués quant més millor. Petites modificacions del producte, la troballa de noves i inesperades utilitzacions, una mica de vernís, xapa i pintura i … anar fent. Si no fos que …

Sempre hi ha un “si no fos” a la vida. Les vendes de l’AUSCO@21, van començar a davallar. Primer lentament i més tamuerterd, de forma més acusada. Els creadors del producte es resistien a creure que el seu “fillet” estigués arribant a la seva vellesa. Van fer venir especialistes de més enllà de les fronteres, per tenir un diagnòstic més qualificat. Van provar de fer intervencions més o menys agressives sobre la situació del producte, per mirar de perllongar una vida que … semblava molt faltada de forces. Les vendes queien sense aturador. Els beneficis cada cop més minsos, incitaven a dedicar-hi pocs esforços. L’AUSCO@21, com no podia ser d’altra manera, escoltava tot el que es deia sobre ell al seu voltant. Parlaven com si ell ja no hi fos, però … encara era allà. Com va poder els hi va dir que sabia d’un altre producte d’un mercat veí, que havia mort abans d’hora perquè els seus creadors n’havien programat la seva pròpia mort de forma anticipada. Volia assegurar-se doncs, que no fos aquest també el seu cas.

Una nit de primavera, com si la fúria del vent que bufava amb força se l’hagués endut, l’AUSCO@21 va desaparèixer dels lineals de totes les superfícies comercials, de les lleixes dels més especialitzats establiments i fins i tot dels registres de les pàgines web de les botigues virtuals. L’AUSCO@21 ens havia deixat definitivament. Descansi en pau. Es va certificar la seva mort, sense plors. La joia planava en l’ambient, estava a punt de néixer la T-77-M que seria coneguda als mercats com a #DIALOG55. Els consumidors encara tenien necessitats …

El cicle de vida…

Posted on Updated on

cicle vidaTot parlant del cicle de vida del producte, és inevitable fer la comparació amb el cicle de vida del ser humà. Introducció (o iniciació), creixement, maduresa i declivi (o declinació). Són quatre fases que tota persona experimenta al llarg de la seva vida. També els productes, en bona mesura i amb les degudes matisacions, segueixen un procés força similar.

Producte nou, iniciació, tot són despeses. Pocs beneficis, molt d’esforç per donar-se a conèixer. Primers passos, caigudes, rectificacions. Fase de creixement, adolescència, joventut. Força, potència, grans perspectives, totes les oportunitats. El producte creix ràpidament en vendes i en beneficis. Atracció per a la competència. Imitacions. Arriba la maduresa,  consolidació, creixement mesurat, manteniment. Cal que sigui una etapa reposada, les vendes creixent moderadament per arribar a estabilitzar-se. Els beneficis continuen existint i cal aprofitar l’etapa. Tard o d’hora, arribarà la fase de declivi. Pèrdua de força, dificultats, limitacions, cansament. Les vendes comencen a baixar, també ho fan els beneficis. Al principi, cal buscar solucions, mirar què es pot fer per mantenir-se, allargar la vida. Més tard, l’entrada a la zona de pèrdues, provocarà l’abandonament del producte. Ha arribat el seu final. Un nou producte serà ja al mercat començant el seu camí, iniciant la seva vida.

Sí, amb uns quants, els darrers dies hem parlat del cicle de vida del producte des del punt de vista del màrqueting. També podríem parlar delscicle vida_2 productes i el cicle de vida de les persones. Tot plegat, pot ser un tema que susciti moltes reflexions. Amb altres, en canvi, hem parlat de magatzems i dels productes que s’hi emmagatzemen, el seu valor, la seva gestió, … També són productes que van fent el seu cicle vital. I encara amb d’altres hem començat a parlar de finançament, de moment tractem d’entendre les necessitats de finançament del cicle d’explotació de les empreses. També aquí intervé el període mitjà de maduració, que ens recorda que l’activitat de l’empresa, segueix un cicle que s’inicia amb la compra de les primeres matèries i s’acaba amb el cobrament dels productes venuts. També això, és un cicle vital, de maduració.

On són les preguntes, es deu preguntar més d’un? És carnaval i la disbauxa pot provocar una certa manca de reflexió, però les preguntes no ens han d’abandonar mai. Per cert, penseu que els productes sempre moren de vells? Penseu que els vells (vull dir, la gent gran) són un segment de consumidors interessant? El cicle de vida de les persones, pot ser un bon criteri de segmentació dels mercats? Per què? S’aprofita sempre bé la potencialitat de l’etapa de creixement en els productes? I en les persones? Els serveis també tenen un cicle de vida similar? I els formats comercials? Aquesta crisi que tenim, pot afectar el cicle de vida d’alguns productes? Com? Perquè? I al cicle de vida de les persones?

La imatge

Posted on Updated on

imatge_1Amb el grup de Màrqueting fa dies parlem d’imatge, de marca, de logos, en definitiva de tot allò que constitueix la identitat d’un producte, d’una empresa, d’una organització, d’un partit polític, … fins i tot potser, d’una persona. Vivim en un món d’imatges. La lectura pausada i reflexiva d’altres èpoques, encara perdura, especialment en determinades èpoques, en determinades persones, en determinats ambients. Però la vida diària està farcida d’imatges. Un color, una forma, un tipus de lletra, una música, un símbol,  un nom … n’hi ha prou per identificar aquell producte preferit, aquella empresa de serveis o aquell partit que no votaria mai.

La majoria de nosaltres tenim un perfil a Facebook, o a Twitter, o a Linkedin, o a Google+, … Amb aquelles quatre dades, aquella fotografia, aquella imatge, volem comunicar als altres qui som, com som, què fem. En definitiva, “de quin pal anem”. També les empreses, intenten fer el mateix. Dir-nos qui són, amb un cop d’ull. Creatius del món del màrqueting treballen per aconseguir-ho. El valor d’una bona marca, d’una bona imatge, pot arribar a ser gairebé incalculable. Però … Sempre posant-hi pegues jo!

N’hi ha prou amb una bona imatge? La imatge és només una façana? I darrera la façana, què hi trobem? És que els de màrqueting ens venen boniques capses buides? Ens deixem enganyar de mala manera? Es pot vendre només fum? És el mateix una marca, una imatge i una identitat? Quin paper hi juga el temps en tot això?

Com es que recordem tant les imatges de les marques? Què ens diu el logo d’una empresa? A vegades segurament no sabem què representa, però ens transmet alguna cosa, per què? Els colors hi tenen alguna cosa a veure? Les formes? Les lletres? Un bon logo, ens garanteix l’èxit?

Tot això podria ser aplicable també a les persones? Coneixem algú amb una bona imatge, una bonica façana, en tenim prou amb això?

Una marca d’èxit

Posted on

Desigual, una marca d’èxit. En aquest article publicat per la revista IPMark, l’Anna Cabanas directora global de màrqueting i comunicació de l’empresa explica algunes de les claus i la filosofia que manté el seu fort creixement en vendes.