Planificació vs improvisació

Posted on

planificacioQuan un s’apropa al món de l’empresa, les paraules programació i planificació, les troba gairebé cada hora de cada dia, al damunt de la taula de treball, penjades als taulers d’anuncis i a la capçalera del llit quan se’n va a dormir. El programa de producció, la planificació estratègica, el programa de vendes mensual, el programa de necessitats de materials, la planificació de les expedicions, el pla de màrqueting, … i si voleu podem continuar. L’atzar sembla un enemic acèrrim del món empresarial. Convé que tot estigui programat. Res es pot deixar a la improvisació. Cal planificació.

El que acabo de dir penso que és ben cert. Però, en aquesta vida, no es pot ser fonamentalista de res. Tampoc dels paradigmes empresarials que no són pas absoluts. És evident que hi ha coses que sense una estricta programació no poden funcionar. Per exemple, la producció n’és una d’elles. La fàbrica necessita un planificació absoluta de les necessitats de materials, ordres de producció, etc… En general, per tal d’aconseguir bons resultats de les accions que emprenem a l’empresa, la planificació és un element de cabdal importància. No seré pas jo qui ho negui. Trairia la meva fama, immerescuda i segurament incerta, de persona metòdica, organitzada, planificadora, i tots aquests defectes. Sí, no hi ha cap mena de dubte, que una de les funcions primordials de l’alta direcció és la de planificar, especialment a mitjà i llarg termini. La direcció intermèdia, en canvi, es centra més en la planificació a curt termini.  Però, en les coses, sempre hi ha un però… o més d’un.

Planificar requereix temps, distància i reflexió. Tres elements que en el món de l’empresa van escassos, molt escassos. És difícil trobar un directiu empresarial que trobi temps per reflexionar amb calma, amb la distància deguda respecte les coses del dia a dia, per tal de crear aquelles planificacions que són pròpies del seu càrrec i absolutament necessàries pel bon funcionament de l’empresa. I doncs, com quedem? Com és possible això? És que l’empresa està tan mal planificada que no té temps per planificar? En part sí. Una bona planificació inicial que fes possible una adequada organització faria més fàcil la tasca de programar, de planificar i… de passada, la resta de feines i funcions dels recursos humans de l’empresa. Però també haig de dir que en part no. Vull dir, que no només és això. I doncs?

Penso que hi ha dos elements que dificulten la feixuga tasca de planificació. Un d’ells és l’entorn. L’empresa és un sistema obert que rep les influències del seu entorn, de la mateixa manera que ella influeix, positivament i negativa, en aquest entorn. El mercat, els clients, els proveïdors, els alts i baixos de la demanda, l’evolució de l’economia, els ensurts que de tant en tant provoca la política i els governs del països, les crisis, … Tot plegat, provoca un dia a dia salvatge i frenètic que es menja el temps, la reflexió i la distància i converteix més d’un directiu en bomber major que va de foc en foc, per evitar que alguna cosa o algú acabi ben socarrimat. El segon element, segons el meu parer, és la necessitat de coordinació. No n’hi ha prou en tenir cada subsistema de l’empresa ben planificat. Cal una estricta i absoluta coordinació entre ells. Els subsistemes que conformen l’organització empresarial estan absolutament interconnectats, són interdependents entre ells i per això necessiten sempre sobredosis de coordinació si no volem que la millor planificació acabi al fons d’un profund calaix, amb l’etiqueta d’inútil.

Què vol dir tot això? Doncs que la planificació i la programació, necessiten aliats per tal de no caure en la impotència. Qui són aquests aliats? Ni més ni menys que la capacitat improvisaciod’improvisació, la flexibilitat. Aquell aire fresc i un xic descontrolat que obra la porta d’entrada a la innovació, la creativitat, la guspira que troba solucions immediates on no n’hi ha. El seny de la tècnica planificadora, però també la rauxa de la poesia. Tot és necessari a l’empresa. Perquè, vulguem o no, haurem d’improvisar, haurem de resoldre un imprevist de forma immediata. Arribarà un moment que semblarà que tota la planificació se’n va en orris, es desmunta i ja no serveix per res. Au va! No siguem tremendistes. Ni es pot ser integrista de la planificació, ni tampoc de la improvisació i la disbauxa. Tots és necessari. Ambdós aspectes han de conviure en estreta harmonia, pel bé de l’empresa i de rebot, de tothom qui hi treballa. No es pot anar amb una visió tancada de voler seguir al peu de la lletra uns programes com si fossin les sagrades escriptures perquè toparem contra una paret abans no ens pensem. Però tampoc podem anar improvisant alegrement, com papallona que vola de flor en flor, ja que caurem daltabaix del primer barranc que se’ns posi per davant.

La planificació marcarà sempre el camí, l’objectiu el rumb. Imprescindible si volem saber cap on anem. La improvisació serà necessària per resoldre els sotracs que se’ns presenten pel camí i evitar que el carro de l’empresa vagi pel pedregar.

By Francesc Brunés – @empresamq

Les converses

Posted on Updated on

conversesFa uns dies, va caure a les meves mans, o millor dit, va passar per alguna de les meves pantalles, un article anomenat: “Las empreses son conversaciones”. Com faig sovint, vaig compartir-lo al Twitter @empresamq, sempre amb al hashtag #empresamq. Per cert, aprofito per recordar que si feu un seguiment d’aquesta etiqueta (#empresamq) podreu trobar coses interessants per al món de l’economia, l’empresa i el màrqueting. Gairebé diàriament, faig circular amb aquesta etiqueta, continguts que considero rellevants. Bé, tornem però al motiu principal d’aquest post.

L’article esmentat abans, em va resultar molt interessant. Per això en recomano la seva lectura. Trobareu sovint en aquest blog articles on exposo el meu convenciment de la importància del factor humà per a l’empresa. Per tant, si les persones són l’element més valuós que té l’empresa, les converses són transcendentals. Les persones som éssers socials per naturalesa i per tant, les relacions que establim, sovint en forma de converses, són d’extrema importància. Cal entendre però la idea de conversa, en un sentit ampli. No necessàriament significa només dues persones que parlen. Podrien parlar i no conversar. També poden comunicar-se per qualsevol mitjà, establint així una conversa. Un somriure, un gest, una encaixada de mans, un missatge de whatsapp, … qualsevol cosa que suposi un “parlar” i un “escoltar” pot ser una conversa. De la mateixa manera que la xerrameca sense una escolta, no suposa una conversa, sinó un guirigall.

“Les empreses són converses” diu l’autor de l’article. Cal un missatge, alguna cosa que es vol comunicar i que exigeix una escolta atenta de part del receptor. Podríem canviar la imatge d’empresa en forma de trencaclosques, que sovint he defensat, per una altra. Potser seria hora de pensar l’empresa com una xarxa de relacions, de converses. Entre els socis, l’equip directiu, treballadores i treballadors, equips de treball, clients, proveïdors, telefonsinstitucions, entitats bancàries… Xarxa de relacions horitzontals, verticals, internes, externes, multinivell, multidepartamentals, … Posar el bo i millor del concepte de comunicació, al servei d’establir converses de qualitat. Converses, que han de ser reflex de bones relacions, de qualitat, significatives. Us heu fixat que algunes empreses, per exemple el Banc de Sabadell, han adoptat aquest format de conversa per als seus anuncis a la televisió?

Per acabar, m’atreveixo a proposar un exercici. Feu una passada per diferents canals de televisió i tracteu d’identificar-hi converses de qualitat. És possible que el resultat sigui decebedor. Trobareu cridòria, xerrameca, xafarderia, superficialitat i tot el que vulgueu, però converses de veritat? Si repetiu l’exercici posant el comandament del televisor en “mute”, és possible que us feu un fart de riure. Mentre rieu, aprofiteu per reflexionar sobre la importància que l’empresa – ben al contrari del que vomita el receptor de televisió – sigui capaç de construir relacions de qualitat: converses.

By Francesc Brunés – @empresamq

La incompetència

Posted on Updated on

incompetenciaAquest curs comencem forts! Tant com es parla de competències i, ves per on, em proposo arrencar parlant d’incompetències. Esperit de contradicció que no m’abandona. Si fos peix, hauria de ser un salmó que sempre neden contracorrent. Pobrissons, com en deuen acabar de cansats!

Bé, deixem-nos d’endergues, més pròpies de l’estiu que ja s’acaba, i anem per feina. Durant aquestes setmanes de vacances, una casualitat provocada per un bon amic que es dedica al món de la comunicació, em va permetre de conèixer en Gabriel Ginebra, escriptor i professor d’IESE. Com podeu comprovar en el seu blog, el professor Ginebra treballa força el concepte d’incompetència. De fet, ha escrit un llibre titulat “Gestión de incompetents”. La vàlua professional i acadèmica tant del professor com de la Institució, fan obrir els ulls davant d’unes propostes que, segons qui les formulés, titllaríem fàcilment de forassenyades.

Tot plegat, m’ha fet reflexionar sobre aquesta qüestió. Els mercats competitius empenyen tothom vers l’eficàcia i l’eficiència. Malgrat tot, hi ha incompetència a l’empresa? Fixeu-vos que si ho diem una mica més cru diríem: hi ha incompetents a l’empresa? I en general, hi ha professionals incompetents? Cal gestionar la incompetència, com proposa el professor Ginebra? A part de Pokémons, estem també envoltats d’incompetents? Anem a pams. Sense pretendre exhaurir, ni molt menys, les respostes a aquestes preguntes; miro de ser sintètic i dir-hi la meva. Tan de bo, després d’explicar-me encara us assaltin més preguntes…

Per començar seré políticament incorrecte. Ja sé que seria més elegant respondre amb un “depèn” a la pregunta de si hi ha incompetència (incompetents, vaja). Em decantaré per la resposta afirmativa. A l’empresa – i en general – hi ha incompetents. Hi són perquè vivim en un món on la diferència entre les aparences i la realitat és massa gran. Patim una sobredosi de titulacions i un dèficit de capacitat de resoldre problemes de forma creativa i innovadora. Els títols, els grans títols, graus, postgraus, màsters i altres exquisideses, a vegades, són importants com a porta d’entrada a l’empresa, però resulta molt més important el gruix de coneixements (entre altres coses que més endavant diré) que hi ha al darrera. En aquest sentit, m’agrada recordar que l’única nota que tinc en un hipotètic marc daurat, és un cinc pelat que vaig aconseguir a quart de carrera a la matèria d’Inversió i Finançament. L’insigne professor Antoni Serra Ramoneda, assegurava un gruix de coneixements d’allò que ara se n’hi diu de “Champions”. Tanmateix, assolir aquell cinc pelat significava sang, suor i llàgrimes a carretades. Però, aneu a rascar darrera aquell cinc… Hi trobareu un pou de recursos inesgotable.

Però, és clar, amb els coneixements tampoc n’hi ha prou. Hi ha moltes rates de biblioteca, acumuladors de coneixements i acaparadors de les millors notes, que resulten incompetents a l’empresa i… a molts altres àmbits de la vida. Per què? Doncs perquè hi ha una incompetència que – segons el meu criteri – és la més letal de totes. Es tracta de la incompetència relacional. Sovinteja, molt per sobre del desitjat, la incapacitat de crear relacions, bones relacions vull dir. La supèrbia, l’egoïsme, l’individualisme, el narcisisme, l’excés de protagonisme, la falsa idea de lideratge, el divisme, l’anar de “sobrats”, el “a mi què m’han d’explicar?”, la sobredosi malaltissa d’autoestima, … són tots enemics de les bones relacions. Perjudiquen el treball en equip, enverinen les incompetencia-1relacions i maten la capacitat de resolució de problemes dels grups de treball. Les escoles de Management haurien de fer pràctiques d’humilitat, generositat, capacitat d’escolta, empatia, cordialitat, sinceritat, transparència, lideratge col·lectiu, col·laboració, … Totes elles, eines imprescindibles per a gestionar adequadament les relacions dels equips. Les bones relacions (junt amb el percentatge de presència de dones en els equips de treball), determinen de forma definitiva la capacitat de resoldre problemes amb excel·lència. Configuren la intel·ligència del grup (que mai és la suma de les intel·ligències individuals). Per cert, d’això de les intel·ligències també n’hauríem de parlar…

Aquesta eines per deixar de ser incompetents en les relacions, es poden predicar des de les escoles i universitats, però no n’hi haurà prou aprovant un examen. Cal una transformació personal per aplicar-les en els diferents àmbits professionals. També, en l’examen més exigent de tots, que és el de la vida.

Aprofito per desitjar a tothom un bon curs! Ja sé que hauria de deixar de pensar per cursos, però després de tants anys crec que ja ho arrossegaré tota la vida. Potser tampoc és dolent…

By Francesc Brunés – @empresamq

Final de curs

Posted on Updated on

no-te-rindas-e1435302332255

En arribar el final d’aquest curs, que per a mi no ho ha estat, he revisat aquest blog. S’han corregit tots els enllaços que no funcionaven o que no ho feien correctament. S’ha ampliat un xic la secció de “Pla d’empresa”. A l’apartat “Projectes” s’hi ha afegit un nou espai, dedicat al Business Model Canvas.

 

I ara vindrà l’estiu. Serà doncs fins el proper curs. Us deixo, durant aquesta època de descans, per alguns, i de treball per a d’altres, amb un poema de Mario Benedetti que m’agrada molt.

Bon estiu a tothom!

No te rindas

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños

Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

Mario Benedetti

By Francesc Brunés – @empresamq

COMARKETING

Posted on Updated on

marketing-man-person-communicationEl passat dilluns 23 de maig, va tenir lloc a l’Espai Marfà de Girona la I Jornada Comarketing, organitzada pel departament de Gestió Comercial i Màrqueting de l’Institut Santa Eugènia. Protagonisme de l’alumnat de Grau Superior de “Gestió de vendes i espais comercials”. Implicació de professorat i direcció. Suport dels Serveis Territorials del Departament d’Ensenyament, Cambra de Comerç, Diputació de Girona i Ajuntament de la ciutat. Una bona iniciativa que diu molt del potencial de la Formació Professional. Col·laboració per part d’exalumnes, professors, empreses vinculades i també del Premi Fundació Princep de Girona, Mohamed El Amrani. Per tractar-se de la primera edició d’aquestes Jornades, el llistó ha quedat situat a bona alçada…

La Formació Professional porta en el seu ADN, la necessitat de posar en relació mons diversos. Com a mínim ha de ser capaç de vincular el món de l’empresa i el de l’educació. Puc assegurar que no és un repte fàcil. Sortir de la zona de confort que, es vulgui o no, procuren les quatre parets de l’aula, no ha estat una inèrcia del món acadèmic. Embolicar-se més enllà de l’especulació teoricopràctica, per navegar enmig del neguit de la producció i els serveis, no ha estat mai una prioritat de les autoritats acadèmiques. Diguem-ho tot però, en un país on el negoci predomina sobre l’empresa, tampoc és freqüent trobar “partners” entre el teixit empresarial, disposat a invertir seriosament en la formació de potencials recursos humans. Em perdonaran les lloables excepcions d’ambdós àmbits.

Tot això però, està canviant. Com tots els canvis, es produeixen més per necessitat que per virtut. Sigui com sigui, el més important és que es produeixin. Per a mostra, un botó, que diuen. La cooperació entre mons diversos, superada la fase de tempteig, que pot ser més o menys llarga, acaba sempre provocant innovacions. S’acaben donant respostes diferents a problemes que són també diferents. Les metodologies d’aprenentatge de fa pocs anys són ara estris rovellats. Les relacions de producció, experimenten canvis propis de les reaccions de laboratori. Les estratègies empresarials, semblen abandonar definitivament la política del maquillatge, per experimentar girs radicals de timó. Tot plegat fa entreveure un futur prometedor, tant en el món acadèmic com en l’empresarial, si es continua aprofundint en aquesta línia.

Però la Formació Professional, segons el meu parer, encara té un potencial més ampli. 4657123801_aebfdcf677_bEmbrancada ja en un camí sense retorn vers la creativitat i la innovació, té la capacitat de posar en relació no només l’àmbit acadèmic i l’empresarial. Pot també involucrar les institucions i els agents socials. Sindicats, associacions empresarials, ajuntaments, autoritats educatives, … Un diàleg fecund i transformador entre tots aquells protagonistes del present i del futur dels nostres joves, està a l’abast de la Formació Professional. La col·laboració entre diversos no és gens fàcil, però pot ser extraordinàriament fructífera. No em sembla casualitat que aquestes Jornades portin l’encertat nom de CO-Marketing. Ja fa uns quants anys que l’Alfons Cornellà publicava el seu llibre “La solució comença per CO” (vers la societat i l’economia de la col·laboració). Amb el pas dels anys, cada cop estic més convençut de l’encert de les seves “profecies”. Ara parlem (i practiquem) obertament el consum col·laboratiu, l’economia col·laborativa. La cooperació és sovint una forma també de competir. Aprenem de forma col·laborativa. La creativitat és una tasca coral, col·lectiva, més que no pas individual. Treballem de forma col·laborativa (coworking). Els mercats i la societat són una xarxa. Tot sembla caminar vers la co-societat que pronosticava en Cornellà.

Cal doncs felicitar a l’Institut Santa Eugènia per aquesta iniciativa i encoratjar al seu Departament de Gestió Comercial i Màrqueting a continuar en aquest camí. Un camí no exempt d’obstacles, però tampoc de satisfaccions. Un camí per explorar, una aventura per construir. Fer-ho amb l’alumnat i per a l’alumnat és, sens dubte, un bon servei a la joventut que ha d’encarar un món desconcertant.

By Francesc Brunés – @empresamq

Trobar feina

Posted on Updated on

treball_1Avui mateix, han saltat als mitjans de comunicació unes declaracions del President d’una important associació empresarial de l’Estat espanyol, on deia que això de tenir un lloc de treball fix per a tota la vida, era una cosa del segle XIX. M’he quedat amb les ganes de saber què preveu aquest senyor per aquest segle XXI. Segurament res de bo, però no deixa de tenir part de raó. No ens equivoquem, sap de què parla.

Està canviant el model de treball? Ben segur. Però, és que no està canviant també tot? Els llocs de treball, aquest segle XXI, ja no seran fixos, per a tota la vida. Cert. Però, hi haurà alguna cosa que sigui estable? Quan penso en la vida dels meus pares, imagino un  guió escrit i ben pautat, del qual era molt difícil sortir-se’n. Tot estava previst, una cosa venia inexorablement darrere l’altra. Les etapes s’anaven succeint amb una cadència monòtona i gairebé certa. La feina, responia també a aquest esquema. Fins i tot a la meva generació, quan un volia, podia tenir una vida laboral molt estable.

Podríem dir que venim d’un segle on la majoria de les persones, naixien i morien a la mateixa ciutat o poble. Treballaven a prop de casa, en una feina que es perllongava durant tota la vida laboral. Poca gent sortia fora del seu país al llarg de la seva vida. Podies trobar gent que moria sense haver vist mai el mar. Tot era molt més arrelat, més tancat, com en una capsa sense sorpreses. Ja veieu que aquesta vida que descric i que recordo de la meva infantesa, és molt diferent de la que vivim ara. En tots els sentis les coses i les persones ens movem molt més. La feina no podia ser-ne una excepció. Tot i així, d’aquest fet no cal deduir-ne que, haver de canviar de feina diverses vegades al llarg de la vida sigui quelcom dolent. La lluita no ha de ser si canviar o no de feina, sinó evitar la precarietat. Canviar, tot i la incertesa, és sempre una oportunitat. Per això no cal patir. El que si cal, és no retrocedir en el terreny dels drets laborals, per tal que a la incertesa pròpia de l’època, no s’hi afegeixin també unes condicions de treball cada cop pitjors.

Fins ara era molt important tenir les coses, ser-ne el propietari. Ara, és més important poder-les utilitzar quan les necessitem. Les empreses sabien molt bé que el producte era fonamental. Ara també ho és, però encara més ho són les experiències que ens proporciona. Tot plegat és menys fix, més canviant. Les feines també. Però crec important tenir clar que no són només les feines que han canviat, és la pròpia vida, la societat on vivim que està canviant. En aquest procés, els joves hi tenen reservat un paper protagonista, a l’hora de construir un relat que, hores d’ara, encara està per escriure.

gent

Reprodueixo a continuació, el primer paràgraf de l’article que la Rocio Martínez Sempere (economista, diputada al Parlament de Catalunya) va publicar al diari ARA el passat 3 de març i que, crec il·lustra molt bé aquest procés de canvi. Escriu la Rocio: “Fa pocs dies vaig coincidir amb un fabricant de cotxes. Estava molt preocupat. ¿La nova crisi econòmica? ¿La possible nova regulació ambiental? ¿La nova competència dels fabricants emergents? Negava amb el cap. El seu pessimisme no venia per cap d’aquests motius, em deia, sinó pels joves. Els joves? Sí, sí, els joves insistia. Vagi a Nova York, a Londres o a París i si troba un jove que vulgui comprar-se un cotxe me’l presenta. I no és un problema de la crisi del poder adquisitiu, afegia, sinó un canvi cultural: els joves ja no volen comprar cotxes, encara que puguin”.

L’article feia referència a l’emergència de l’economia col·laborativa com a senyal d’aquest canvi cultural que implica que, sobretot per a les generacions més joves, l’important no és tenir sinó accedir. En llegir-lo em va venir a la memòria l’esforç que vaig haver de fer per comprar-me el meu primer cotxe, de segona ma. Un cop el vaig tenir, no el podia fer servir per manca de diners per posar-hi benzina. És ben cert que els temps estan canviant…

By Francesc Brunés – @empresamq

Societat cooperativa

Posted on

cooperativaEmpresari individual (altrament dit “autònom”), societats comanditàries, civils, anònimes, limitades, … Tot un garbuix de formes jurídiques per triar i remenar. Lleis i normes. Avorrit, francament. Gairebé sempre al final, com si fos la ventafocs del conte, apareix una forma jurídica diferent de totes les que podem triar: la cooperativa. Sempre que he hagut d’explicar què és una cooperativa, la gent ha acabat entenent que era una mena d’ONG. No és això, companys, no és això.

De fet, una cooperativa és una empresa com qualsevol altra. No és pas una obra de caritat, ni una organització solidària. És una empresa que tracta de ser competitiva en el seu àmbit per tal d’obtenir excedents que li permetin assolir els seus objectius socials. Tot i així, té unes característiques especials que la fan diferent, posem per cas, de les societats anònimes. No és aquí el lloc ni el moment per exposar les característiques d’una societat cooperativa. Seria massa avorrit! Deixeu-me però que destaqui un element que les diferencia de la resta de societats mercantils. Mentre en aquestes, cada acció o participació d’un soci, representa una opció de vot; a les cooperatives, cada persona és un vot. Això significa que la gestió de les cooperatives té un caire molt més democràtic i molt menys capitalista. Dit amb altres paraules, a les cooperatives compte més la persona que el capital.

Aquest caire més personalista de les cooperatives, explica el fet que són empreses amb “ànima”, amb un esperit que les impulsa. Ni més ni menys que l’esperit cooperatiu. Per això, trobo que haurien de ser les empreses de moda. No és cap secret dir que estem caminant vers la societat de la col·laboració. Ja al 2012, l’expert en innovació, Alfons Cornellà, va escriure un llibre anomenat “La solución empieza por CO. Hacia la sociedad y la economia de la colaboración”. Avui en dia es parla d’economia col·laborativa, de consum col·laboratiu, de “coworking”, … Gairebé es podria dir que el món serà col·laboratiu, o no serà. D’una manera o altra, la cooperativa encarna aquest esperit d’actuar en l’àmbit econòmic des de la cooperació, des de la col·laboració, més que no pas des de la competició.pinya

Els valors que l’Aliança Cooperativa Internacional va proclamar al 1995 respecte les cooperatives, són: “autoajuda, honestedat, autoresponsabilitat, equitat, igualtat, responsabilitat social, solidaritat i transparència”. És evident doncs, que les cooperatives – a diferència d’altres societats mercantils – no són màquines de generar dividends per enriquir els socis. Per davant d’això, les cooperatives posen el benestar dels seus associats, resolent les seves necessitats concretes, per les que s’han associat. A més, tenen també un vessant formatiu lloable, ja que part dels seus recursos es destinen a difondre aquest esperit de cooperació entre els seus socis i també a més llarg abast. D’altra banda la seva actuació i gestió ha d’estar sotmesa a aquells valors que s’han esmentat abans.

La seva pròpia naturalesa, porta les cooperatives a associar-se i a col·laborar amb entitats públiques i privades. Una bona mostra d’això és la iniciativa ARACOOP, liderada pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya i la Confederació i Federacions de Cooperatives. Una eina interessant que tracta de posar en valor l’economia social i cooperativa. El cooperativisme, tot i tenir arrels molt profundes a Catalunya, és un gran desconegut que pot prendre protagonisme en aquest segle XXI.

By Francesc Brunés – @empresamq