Inversió i finançament
Buscar diners al magatzem
Fa temps, vaig llegir un article on s’explicava que els directors financers de moltes empreses, buscaven diners al magatzem. Estrany no? Voleu dir que al magatzem s’hi poden trobar diners? Que no són als bancs els diners? Es veu que no. Ai las! Sembla un món ben capgirat aquest. Però ,,, en el fons, potser tot plegat té una lògica. O no …
Tan se val. Aquests dies en un dels cursos parlem de magatzems, en un altra de períodes mitjans de maduració i en el darrer, de preus. Tot plegat, potser ens pot ajudar a esbrinar que carai hi fan, directors financers, cercant diners als magatzems. D’entrada, comencem aclarint un aspecte. Estem passant una època en que les possibilitats d’aconseguir crèdit a través de les entitats corresponents, o sigui els bancs, no és una tasca fàcil. Les dificultats de la banca, la morositat i un seguit de circumstàncies, no totes elles massa explicables, han portat a moltes empreses a patir dificultats de finançament que, a vegades, les han portat al tancament, tot i ser viables econòmicament. Dura tasca doncs la del director financer, cercant diners on no n’hi ha. Però, fer-ho al magatzem?
O fer de director financer t’acaba trastocant, o tot plegat deu tenir algun “secret”. Mirem d’esbrinar-ho. El període mitjà de maduració econòmic d’una empresa, és el temps que transcorre des que comprem les primeres matèries, fins que cobrem dels clients, un cop hem fabricat el producte i l’hem venut. No cal dir que això suposa un espai de temps més o menys llarg en funció d’una sèrie d’aspectes, alguns de tècnics i d’altres de gestió. Anem a pams. Distingim quatre subperíodes dins del període mitjà de maduració econòmic (a partir d’ara, PMMe):
- Període d’emmagatzematge de matèries primeres: temps que passa des que els materials entren al magatzem, fins que en surten per anar cap a la fàbrica.
- Període de fabricació: durada del procés de fabricació del producte
- Període d’emmagatzematge de productes acabats: temps que es passen els productes acabats al magatzem corresponent, en espera que algú els compri.
- Període de cobrament: dies que concedim de crèdit als nostres clients per poder pagar les compres que ens han fet.
Ja veieu que, el fet que aquest PMMe sigui més o menys llarg, depèn en primer lloc de si ens trobem en una empresa industrial o comercial (en aquest cas, no tindrà els dos primers subperíodes). També depèn del tipus de producte que venem o fabriquem. D’altra banda hi ha qüestions tècniques que obliguen a utilitzar un temps determinat en el procés de fabricació o, a vegades, fins i tot d’emmagatzematge. Aquests aspectes tècnics són difícilment superables, fins que es produeixi un avenç tecnològic. Finalment, la forma de gestionar els magatzems i els crèdits dels clients també influirà en la durada del PMMe. Una bona gestió, ha d’afavorir que els temps s’escurcin, propiciant una major rotació sigui de les mercaderies i materials en general, sigui dels saldos de clients. Val a dir que l’aportació del sistema just-in-time hi té molt a veure en aquest aspecte, però això ja són figues d’un altre paner.
Potser a algú se li ha plantejat ja una pregunta: com ens ho farem per pagar les primeres matèries que hem
comprat? Podem fer esperar als proveïdors tot el que dura els nostre PMMe per cobrar? En alguns casos sí, fins i tot, hi ha sectors de negoci com el de la gran distribució comercial, on és normal que es cobri dels clients molt abans d’haver de pagar als proveïdors. En canvi, en molts altres casos, especialment en el sector industrial, això no és així ni de bon tros. Tot i que negociem amb els proveïdors terminis de pagament una mica “generosos”, sovint existeix un decalatge de temps entre el dia que cal pagar els proveïdors i la data en que cobrarem dels clients. Què fer en aquests casos? Com cobrir aquest “gap” que es produeix?
Necessitem diners per pagar puntualment als proveïdors, però ens falten encara força dies fins que els aconseguim cobrant dels clients. On anirem a buscar aquests diners? La resposta normal seria: al banc. Ja sabem que això té un cost (tot té un cost, sempre), però les entitats financeres disposen de diversos instruments que poden oferir a les empreses per finançar-se a curt termini. I si el banc no ens concedeix crèdit? Doncs, llavors és quan els directors financers els van a buscar al magatzem. És a dir, intenten treballar per optimitzar la gestió dels magatzems de manera que el PMMe de l’empresa s’escurci i d’aquesta manera les necessitats de finançament a curt termini, es redueixin al mínim o, si és possible, s’eliminin.
Potser, ben pensat, això de tenir dificultats, ens obliga a ser més eficients. O no?
Inversió
Darrerament hem encetat un tema aparentment poc atractiu, però que ben mirat pot ser força interessant: LA INVERSIÓ. Allò que consisteix en despendre’s d’una quantitat de diners en el present, aconseguits amb recursos propis o aliens, amb l’objectiu d’obtenir uns rendiments al llarg del temps. Són molts els fronts que al voltant d’aquest concepte es poden obrir. Alguns els hem ja obert amb el reduït grupet d’alumnes que a 2n de Batxillerat fan Economia de l’Empresa. Però la temàtica afecta a tothom. M’explicaré …
D’una banda, tota inversió requereix un finançament. I tots sabem com està avui en dia el tema del finançament… D’altra banda, sense inversió no hi ha manera de crear llocs de treball. El sector privat, és a dir les empreses, només està disposat a fer inversions que proporcionin un determinat rendiment econòmic, que compensi, entre altres coses, el risc que comporta qualsevol inversió. Per tant, és inevitable que els beneficis obtinguts de la inversió, superin el seu cost. El sector públic, és a dir l’Administració, hauria d’incentivar i/o realitzar directament inversions que comportin un clar benefici social. Aquelles inversions que augmentin el benestar de tots els ciutadans. Però … ai las! Els interessos polítics a vegades fan posar en dubte això. A més, aquestes inversions cal finançar-les. Com? D’on treu els diners l’Administració per realitzar inversions? S’hauria d’aplicar a les inversions públiques un control, tant o més estricte, que a les inversions privades, ja que els diners que es posen en joc, són de tots plegats. Però, realment és així? Hauria de ser admissible que una inversió pública tingui un cost molt més elevat del que tindria si fos privada? Qui o què està fallant?
Tornant al sector privat. Són principalment les empreses les que ens han de treure de l’atzucac d’aquesta crisi. Elles són
el gran motor inversor que pot generar llocs de treball. Però … Tota inversió crea llocs de treball? Si els costos salarials fan baixar tant el rendiment de la inversió fins a fer-la poc atractiva per a l’empresari, què passarà? Són compatibles sous dignes i un bon nivell d’ocupació? Com? Tard o d’hora, la crisi afluixarà. Començarà a haver-hi creixement econòmic. Es crearan llocs de treball immediatament? Quan es comencin a generar llocs de treball, seran en els mateixos sectors i amb les mateixes característiques d’abans de la crisi? Per què? Què passarà amb totes les persones aturades sense la preparació professional adequada? Qui estarà més ben posicionat per ocupar els nous llocs de treball?
La inversió que pot semblar cosa d’empresaris o de polítics, potser acaba afectant la nostra butxaca, el nostre futur, les nostres perspectives, … la nostra vida. Val la pena pensar-hi una mica. Segur!
Finançament i producció
El finançament és necessari a l’empresa. Sense finançament no pot haver-hi inversió i sense inversió no hi ha producció. No es creen llocs de treball, no es crea riquesa. La màquina s’atura. Tot va pel pedregar. Ho sabem prou bé en els temps que corren. I malgrat tot, a classe, continuem parlant de producció, de finançament i de preus.
L’especulació financera, no crea res. Només fa moure els diners d’un lloc a un altre, d’unes butxaques a unes altres. L’especulació financera canvia la riquesa de lloc i trasllada la pobresa d’un costat a l’altre. No genera res. No crea res. Però sense finançament no hi ha inversió.
Per això és necessari que el sistema financer funcioni. És necessari que els bancs facilitin el finançament a les empreses (i a les famílies, és clar). Cal que els bancs facin la seva feina, i la facin bé. L’economia productiva necessita un sistema financer sanejat i ben estructurat. El mercat financer necessita empreses fortes, solvents, consolidades i en creixement, on poder invertir els diners amb garantia. Es necessiten mútuament. Han d’anar plegats. L’economia és un únic vaixell, del que tots en formem part.
El diner té un preu. Tots els productes tenen un preu. El diner no és més que un bé, que té una funció especial, ja que serveix de bé d’intercanvi. Ha de tenir un preu just. Lluny d’arriscades operacions d’enginyeria financera que provoquen greus sotracs al sistema econòmic. L’empresa ha de poder acudir al mercat financer, utilitzar les diverses fonts de finançament que té. Ha de poder finançar el seu cicle d’explotació i les seves inversions. Ha de poder-ho fer a un preu just. Només així, pot fer bé la seva feina: produir. Una feina feixuga , que a vegades, necessita de grans inversions. Una feina que procura un retorn lent de les inversions fetes. Cal paciència, constància, esforç, … Tot un seguit de valors que donen solidesa a l’economia. L’ambició dels socis i propietaris de l’empresa no ha de posar en dificultat la capacitat d’autofinançament de la pròpia empresa. Una dependència excessiva de l’endeutament, a la llarga, podria posar en perill el projecte empresarial.
Avui a classe un alumne, en relació a una altra qüestió, ha tret un tema: l’ètica. Sí, quin paper hi juga l’ètica en tot això? Sovint culpem a les institucions: als bancs, a les empreses, al govern, … Però, no són persones com nosaltres qui governen totes aquestes institucions? Què passaria si baixéssim el volum a l’ambició de les persones, per posar-hi al seu lloc una major dosi d’ètica, d’honestedat, de responsabilitat? Ens trobaríem en la greu crisi on estem ficats?
Són preguntes que penso que, especialment els joves, no podeu defugir. La crisi acabarà. La superarem, segurament més malament que bé. Fins que en vingui una altra. Si no canviem la forma d’actuar de les persones, la forma de fer negocis, la forma d’entendre les relacions comercials i humanes, anirem de crisi en crisi, posant en perill el nostre futur (el vostre futur) i el d’aquells que vindran al darrera. Renoi … si que en fem de coses a classe, encara que a vegades no ho sembli.
Cultura financera
El reportatge del programa de TV3, 30 minuts del diumenge 3 de juny de 2012, va posar de manifest que tenir una cultura financera bàsica pot ser una qüestió desitjable per no caure en el parany que ens poden posar els venedors (poc ètics) de diners, o sigui, els bancs. Distingir clarament entre una acció, una obligació o un bo, o bé entre un producte d’inversió, un d’estalvi i un de finançament, a vegades pot salvar els nostres estalvis. Curiosament, el sistema educatiu espanyol, no preveu que dins dels estudis secundaris bàsics, l’alumne obtingui ni la més mínima formació econòmica. Tot just ara, s’acaba d’introduir la matèria optativa d’Emprenedoria a tercer curs d’ESO.
Podeu veure el reportatge en aquest enllaç: I els meus diners?
I + D
És una notícia preocupant el fet que mentre els països capdavanters al món estan augmentant la inversió en Investigació i Desenvolupament, a Espanya aquest concepte baixi un 25%. És una trista notícia per al teixit empresarial de casa nostra i pel seu futur. Tot i així, cal mantenir l’esperança de que la capacitat d’innovació i creativitat del ser humà és el gran capital de les empreses. Podeu llegir la notícia a EL PAÍS del dia 10 de maig de 2012.
Nacionalització de REPSOL-YPF
El govern argentí ha procedit a la nacionalització de l’empresa Repsol-YPF, es tracta d’una empresa espanyola que ha invertit a Argentina operant en aquell país. La Presidenta argentina Cristina Fernández de Kichner ha anunciat que expropien un 51% del capital de l’empresa, que passa a ser propietat de l’Administració d’aquell país. Pot interpretar-se aquest fet com un exemple d’inseguretat jurídica i política, que allunya les possibilitats de que hi hagi més empreses que estiguin disposades a arriscar-se a invertir a Argentina.
Pots veure l’entrevista que en Josep Cuní va fer el dia 16 d’abril al programa de 8TV, “8 al dia” al catedràtic Mariano Marzo, per tractar d’entendre millor la situació i les seves causes. Segueix aquest ENLLAÇ.
També sobre aquest mateix tema és molt interessant el reportatge – entrevista emès pel Canal 33 en el programa Valor Afegit del dia 17 d’abril de 2012 sota el títol de: “Qui invertirà a l’Argentina?”
Empresa i màrqueting 