Economia i societat
Learn & Win
El passat 7 d’abril vaig ser invitat a participar com a ponent en la Jornada Learn & Win que organitzava l’Institut de Sant Feliu de Guíxols. No cal dir que aquest tipus d’iniciatives m’agraden especialment per tot el que suposa d’apropament entre el món acadèmic i l’empresarial. En aquesta ocasió, la Jornada ha estat farcida d’intervencions d’ambdós àmbits. Empresaris innovadors que han posat la seva experiència a l’abast dels joves estudiants dels cicles formatius de diferents especialitats i, en moments determinats, també de batxillerat. Crear aquests espais on, ni que sigui per un sol dia, es poden trobar persones i sectors diversos, tots ells implicats en l’aspecte formatiu, però sovint massa distants, em sembla que és una cosa que cal lloar i encoratjar.
La meva ponència portava per títol “Navegant entre l’aula i l’empresa”. Trobant-nos a Sant Feliu de Guíxols, diguem que això de navegar era d’allò més adient. Vaig començar tractant de descriure en quines condicions haurem de navegar, des del punt de vista econòmic i social. Com és sabut, el panorama es confús i convuls. Hi ha creixement econòmic, però es creen pocs llocs de treball, especialment per als joves. El treball que es crea és molt precari, donant lloc a una nova classe social, cada cop més estesa: el ‘precariat’. Un col·lectiu molt ampli de persones que es troben mancades de seguretat pel que fa a les oportunitats en el mercat de treball, pel que fa a la protecció de l’ocupació, al manteniment del lloc de treball, a la seguretat en el treball, a les possibilitats de millora professional, a l’estabilitat i suficiència dels ingressos, a la representació col·lectiva, …Una situació que genera desigualtat i pobresa. Per primer cop en la història, tenir feina no és sinònim de poder abandonar les llistes de la pobresa. Les desigualtats , unides a d’altres factors, creen forts corrents migratoris, posant-nos davant del repte d’haver de construir una societat multicultural amb un grau de convivència el més alt possible. Un sistema econòmic dominant i invasiu que ha canviat drets bàsics socialment consolidats per la llibertat d’escollir la contractació de recursos privats per aconseguir-los. Un sistema que esclavitza tothom, convertint els treballadors, en treballadors endeutats; els consumidors, en consumidors endeutats; els ciutadans, en ciutadans endeutats.
Quan vàrem arribar a aquest punt, els optimistes pensaven de mi que era un pessimista, mentre els pessimistes pensaven que ‘d’aquesta no ens en sortirem’. I va resultar que ni una cosa ni l’altra eren certes. Vàrem trobar un vaixell amb dos motors (o amb dos rems, segons el gust de cadascú) per navegar en aquest mar tan complex. Els dos motors són: innovació i creativitat. Dos conceptes que han de formar part de la nostra vida personal i col·lectiva, de la vida de l’empresa i de la família. Per respondre a reptes mai vistos, caldrà fer coses mai fetes fins ara. Continuar fent més del mateix, no resoldrem res. Per això, una estona de la meva intervenció, la vaig dedicar a reflexionar sobre alguns aspectes necessaris per a la innovació i la creativitat: la necessitat de tenir una mirada global, àmplia; la paciència per trobar la resposta sense defallir, sabent que – igual que els problemes – les solucions venen amb el temps; la creació d’espais de llibertat on minimitzar els elements de desmotivació i enfortir aquells que afavoreixen
la creació; la certesa que això d’innovar és una tasca d’equip i que per tant, tenir una alta capacitat relacional resultarà transcendental per a qualsevol acció que haguem d’emprendre.
Ja a les acaballes, vaig proposar que el títol de la Jornada fos reversible. És a dir, que pogués llegir-se del dret (learn & win), però també del revés (win & learn), ja que el títol de la meva ponència no era “Navegant de l’aula a l’empresa”, sinó “Navegant entre l’aula i l’empresa”. En el sentit que no és només un viatge d’anada, sinó que anirem navegant entre l’aprenentatge i la professió, contínuament al llarg de la nostra vida. Com que ja coneixeu la meva afició a fer preguntes, no vaig estar-me’n de fer-ne algunes: Què vol dir formació? Tenir títols? Saber moltes coses? Saber fer coses? Tenir determinades actituds? Què vol dir guanyar? Guanyar què? Diners? Temps? Amics? Guanyar ‘a’ o guanyar ‘amb’?
Vaig citar una fórmula que Victor Küppers utilitza habitualment i que és la següent: (Coneixements + Habilitats) x Actituds . Penseu-hi una mica i recordeu (ai! les mates) que quan es multiplica per zero qualsevol número, el resultat és sempre zero…
By Francesc Brunés – @empresamq
Trobar feina
Avui mateix, han saltat als mitjans de comunicació unes declaracions del President d’una important associació empresarial de l’Estat espanyol, on deia que això de tenir un lloc de treball fix per a tota la vida, era una cosa del segle XIX. M’he quedat amb les ganes de saber què preveu aquest senyor per aquest segle XXI. Segurament res de bo, però no deixa de tenir part de raó. No ens equivoquem, sap de què parla.
Està canviant el model de treball? Ben segur. Però, és que no està canviant també tot? Els llocs de treball, aquest segle XXI, ja no seran fixos, per a tota la vida. Cert. Però, hi haurà alguna cosa que sigui estable? Quan penso en la vida dels meus pares, imagino un guió escrit i ben pautat, del qual era molt difícil sortir-se’n. Tot estava previst, una cosa venia inexorablement darrere l’altra. Les etapes s’anaven succeint amb una cadència monòtona i gairebé certa. La feina, responia també a aquest esquema. Fins i tot a la meva generació, quan un volia, podia tenir una vida laboral molt estable.
Podríem dir que venim d’un segle on la majoria de les persones, naixien i morien a la mateixa ciutat o poble. Treballaven a prop de casa, en una feina que es perllongava durant tota la vida laboral. Poca gent sortia fora del seu país al llarg de la seva vida. Podies trobar gent que moria sense haver vist mai el mar. Tot era molt més arrelat, més tancat, com en una capsa sense sorpreses. Ja veieu que aquesta vida que descric i que recordo de la meva infantesa, és molt diferent de la que vivim ara. En tots els sentis les coses i les persones ens movem molt més. La feina no podia ser-ne una excepció. Tot i així, d’aquest fet no cal deduir-ne que, haver de canviar de feina diverses vegades al llarg de la vida sigui quelcom dolent. La lluita no ha de ser si canviar o no de feina, sinó evitar la precarietat. Canviar, tot i la incertesa, és sempre una oportunitat. Per això no cal patir. El que si cal, és no retrocedir en el terreny dels drets laborals, per tal que a la incertesa pròpia de l’època, no s’hi afegeixin també unes condicions de treball cada cop pitjors.
Fins ara era molt important tenir les coses, ser-ne el propietari. Ara, és més important poder-les utilitzar quan les necessitem. Les empreses sabien molt bé que el producte era fonamental. Ara també ho és, però encara més ho són les experiències que ens proporciona. Tot plegat és menys fix, més canviant. Les feines també. Però crec important tenir clar que no són només les feines que han canviat, és la pròpia vida, la societat on vivim que està canviant. En aquest procés, els joves hi tenen reservat un paper protagonista, a l’hora de construir un relat que, hores d’ara, encara està per escriure.
Reprodueixo a continuació, el primer paràgraf de l’article que la Rocio Martínez Sempere (economista, diputada al Parlament de Catalunya) va publicar al diari ARA el passat 3 de març i que, crec il·lustra molt bé aquest procés de canvi. Escriu la Rocio: “Fa pocs dies vaig coincidir amb un fabricant de cotxes. Estava molt preocupat. ¿La nova crisi econòmica? ¿La possible nova regulació ambiental? ¿La nova competència dels fabricants emergents? Negava amb el cap. El seu pessimisme no venia per cap d’aquests motius, em deia, sinó pels joves. Els joves? Sí, sí, els joves insistia. Vagi a Nova York, a Londres o a París i si troba un jove que vulgui comprar-se un cotxe me’l presenta. I no és un problema de la crisi del poder adquisitiu, afegia, sinó un canvi cultural: els joves ja no volen comprar cotxes, encara que puguin”.
L’article feia referència a l’emergència de l’economia col·laborativa com a senyal d’aquest canvi cultural que implica que, sobretot per a les generacions més joves, l’important no és tenir sinó accedir. En llegir-lo em va venir a la memòria l’esforç que vaig haver de fer per comprar-me el meu primer cotxe, de segona ma. Un cop el vaig tenir, no el podia fer servir per manca de diners per posar-hi benzina. És ben cert que els temps estan canviant…
By Francesc Brunés – @empresamq
Societat cooperativa
Empresari individual (altrament dit “autònom”), societats comanditàries, civils, anònimes, limitades, … Tot un garbuix de formes jurídiques per triar i remenar. Lleis i normes. Avorrit, francament. Gairebé sempre al final, com si fos la ventafocs del conte, apareix una forma jurídica diferent de totes les que podem triar: la cooperativa. Sempre que he hagut d’explicar què és una cooperativa, la gent ha acabat entenent que era una mena d’ONG. No és això, companys, no és això.
De fet, una cooperativa és una empresa com qualsevol altra. No és pas una obra de caritat, ni una organització solidària. És una empresa que tracta de ser competitiva en el seu àmbit per tal d’obtenir excedents que li permetin assolir els seus objectius socials. Tot i així, té unes característiques especials que la fan diferent, posem per cas, de les societats anònimes. No és aquí el lloc ni el moment per exposar les característiques d’una societat cooperativa. Seria massa avorrit! Deixeu-me però que destaqui un element que les diferencia de la resta de societats mercantils. Mentre en aquestes, cada acció o participació d’un soci, representa una opció de vot; a les cooperatives, cada persona és un vot. Això significa que la gestió de les cooperatives té un caire molt més democràtic i molt menys capitalista. Dit amb altres paraules, a les cooperatives compte més la persona que el capital.
Aquest caire més personalista de les cooperatives, explica el fet que són empreses amb “ànima”, amb un esperit que les impulsa. Ni més ni menys que l’esperit cooperatiu. Per això, trobo que haurien de ser les empreses de moda. No és cap secret dir que estem caminant vers la societat de la col·laboració. Ja al 2012, l’expert en innovació, Alfons Cornellà, va escriure un llibre anomenat “La solución empieza por CO. Hacia la sociedad y la economia de la colaboración”. Avui en dia es parla d’economia col·laborativa, de consum col·laboratiu, de “coworking”, … Gairebé es podria dir que el món serà col·laboratiu, o no serà. D’una manera o altra, la cooperativa encarna aquest esperit d’actuar en l’àmbit econòmic des de la cooperació, des de la col·laboració, més que no pas des de la competició.
Els valors que l’Aliança Cooperativa Internacional va proclamar al 1995 respecte les cooperatives, són: “autoajuda, honestedat, autoresponsabilitat, equitat, igualtat, responsabilitat social, solidaritat i transparència”. És evident doncs, que les cooperatives – a diferència d’altres societats mercantils – no són màquines de generar dividends per enriquir els socis. Per davant d’això, les cooperatives posen el benestar dels seus associats, resolent les seves necessitats concretes, per les que s’han associat. A més, tenen també un vessant formatiu lloable, ja que part dels seus recursos es destinen a difondre aquest esperit de cooperació entre els seus socis i també a més llarg abast. D’altra banda la seva actuació i gestió ha d’estar sotmesa a aquells valors que s’han esmentat abans.
La seva pròpia naturalesa, porta les cooperatives a associar-se i a col·laborar amb entitats públiques i privades. Una bona mostra d’això és la iniciativa ARACOOP, liderada pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya i la Confederació i Federacions de Cooperatives. Una eina interessant que tracta de posar en valor l’economia social i cooperativa. El cooperativisme, tot i tenir arrels molt profundes a Catalunya, és un gran desconegut que pot prendre protagonisme en aquest segle XXI.
By Francesc Brunés – @empresamq
Els petits canvis
Ja fa força anys, cap als anys noranta del segle passat, hi havia un personatge a la televisió pública catalana, anomenat Capità Enciam. Encarnat per en Pep Parés, el Capità Enciam protagonitzava episodis curts que intentaven conscienciar als telespectadors sobre les utilitats del reciclatge. El seu lema, que repetia a cada esquetx era: “Els petits canvis són poderosos”. Un eslògan que calava entre la jovenalla de l’època que veien com petits canvis d’hàbits podien ser molt útils per a la preservació del medi ambient. Possiblement el Capità Enciam era ja un precursor de l’ecologisme que, amb els anys s’ha anat aprofundint i convertint en una necessitat cada cop més peremptòria.
Aquests dies, s’està celebrant a Paris el COP21, una cimera mundial d’alt nivell que té per objectiu evitar que el planeta s’escalfi per sobre dels dos graus de temperatura, que poden provocar el desgel àrtic, inundacions, sequeres i altres catàstrofes mediambientals. La presència de 144 caps d’estat en aquesta cimera de l’ONU, dóna la mesura de la seva rellevància i la transcendència del seu contingut. Arribar a compromisos i, a més complir-los, és un repte gens fàcil, però imprescindible si no volem continuar causant danys irreparables a l’únic planeta que tenim per viure.
És evident que aquest repte, té molt a veure amb l’economia. El gran depredador de recursos naturals és el procés productiu. El major emissor d’efectes contaminants, directament o indirecta, és la producció. Una capacitat productiva exageradament dimensionada, promoguda per un consum exacerbat que genera cada cop més necessitats, no sempre reals. En definitiva un sistema econòmic que no respecte ni les persones, ni la
natura. Un sistema pensat per enriquir uns quants, creant grans bosses de pobresa i enormes desigualtats. Un sistema que difícilment té cap futur, ja que – com estem veient – la desigualtat extrema acaba generant guerres i destrucció. Un sistema que tampoc és sostenible des del punt de vista ecològic ja que – com s’ha dit abans – estem fent malbé de forma irremeiable la casa comuna que tenim per viure.
És per això, que l’acord al COP21 serà extremadament difícil ja que els estats econòmicament més potents, volen mantenir el seu estatus, tractant de mantenir un sistema que, de fet, està fent aigües per tot arreu. Mentre esperem però, amb confiança, que es pugui arribar a uns mínims acords i que el seu compliment, permeti posar fre a l’elevat i continuat procés de destrucció del planeta, ens podem preguntar: I jo, què puc fer-hi? A vegades, davant de problemes molt grossos, tenim la sensació que no podem fer-hi res. Llavors donem la culpa als altres; als governants, als estats, a les empreses, als poderosos, … que no s’entenen, no es posen d’acord i nosaltres … ens quedem més o menys tranquils. Però: “Els petits canvis són poderosos”.
La setmana passada el diari ARA, va publicar un dossier on proposava 30 petites actituds personals que permeten lluitar contra l’escalfament global de manera efectiva. Les podeu consultar complertes en el següent enllaç (a partir de la pàgina 5). Enumero a continuació els títols d’aquestes trenta propostes:
- Rebutjar bosses de plàstic a l’hora d’anar a comprar.
- Utilitzar els contenidors urbans per reciclar paper, vidre i plàstic.
- Utilitzar els punts verds per millorar la qualitat del reciclatge.
- Reutilitzar, reparar i adaptar objectes abans de llençar-los.
- Separar la matèria orgànica o, si és possible, fer compost.
- Aïllar finestres i portes per augmentar l’eficiència energètica
- Ajustar la temperatura de la calefacció i de l’aire condicionat.
- Substituir els electrodomèstics per d’altres més eficients.
- Desconnectar del tot els aparells electrònics quan no s’utilitzen.
- Posar a bullir l’aigua justa i utilitzar tapadores per escalfar-la abans.
- Reduir el consum d’aigua: un terç del consum se’n va pel vàter.
- Reaprofitar l’aigua de la pluja per rentar el cotxe o regar les plantes.
- Apagar els llums quan no calen i renovar les bombetes.
- Apostar per operadors elèctrics que fomentin energies renovables.
- Estendre a l’aire lliure i rentar la roba a baixa temperatura.
- Menjar menys carn: la ramaderia és un dels principals contaminants.
- Consumir més productes de temporada i de quilòmetre zero.
- Escollir aliments ecològics i evitar el menjar processat.
- Beure aigua embotellada amb moderació.
- Plantar arbres i extremar la precaució per evitar incendis.
- Comprar fusta amb segells que n’assegurin un origen sostenible.
- Deixar el cotxe a casa i prioritzar el transport públic i la bicicleta.
- Incrementar el coneixement per saber què diu la ciència.
- Imprimir només el que és imprescindible i per les dues cares del paper.
- Rebaixar el consum de plats i coberts de plàstic i tovallons d’un sol ús.
- Reduir els viatges laborals i apostar per les videoconferències.
- Pressionar els governs perquè apliquin polítiques respectuoses.
- Escollir vacances i escapades que respectin el medi ambient.
- Protegir la biodiversitat i preservar les espècies en perill d’extinció.
Ah! No oblideu el Capità Enciam, especialment ara que s’acosta el Nadal, convertit en la festa del consum per excel·lència. En aquest tema i en molts d’altres: “Els petits canvis són poderosos”.
Francesc Brunés
Decreixement?
Fa pocs dies, en una xerrada que feia sobre “economia d’estar per casa”, parlàvem de despeses familiars i de consum. Un senyor que es trobava entre el públic assistent aixeca la mà i es disposa a fer una pregunta. Certament que era una pregunta pròpia de l’edat del senyor, una edat ja dipositària d’un grapat d’experiència. Va i pregunta: i si paréssim de crèixer? no seria bo optar per no crèixer? fins i tot decrèixer? per què aquesta febre consumista de sempre més i més?. Eus ací, en poques paraula la qüestió que va plantejar el bon senyor.
Per un moment em va deixar desconcertat. Aquesta no me l’esperava. Després de dir allò de “… va molt bé que faci aquesta pregunta…”, amb l’únic objectiu de guanyar uns quants segons abans de respondre, em va venir al cap, com un llampec, que a la Universitat Autònoma de Barcelona (de fet, la meva Universitat), hi ha un col·lectiu anomenat “Recerca & Decreixement”. Els professors Giorgos Kallis, Giacomo D’allisa i Federico Dimaria en formen part i, no fa pas massa, han publicat un llibre sobre el tema. El text s’anomena: “Degrowth. A vocabulary for a new Era”. Agafant el fil d’aquesta proposta de “decreixement” , vaig recuperar un antecedent més remot degut al filòsof austríac de pseudònim André Gorz, que el 1977 ja feia una proposta sota el títol de “ecologia política i decreixement”. Tot plegat em va servir per començar a donar una resposta a qui havia formulat la pregunta. Com ja sabeu que a mi, m’agraden més les preguntes que les respostes, l’he recuperat per fer-hi una mica més de reflexió al voltant del tema.
D’entrada, la proposta de decrèixer sembla una provocació a l’actual model de creixement sense límits. I de fet ho és! Però també una provocació perquè sembla voler anar enrere, com els crancs. Sembla un plantejament caduc de fer més petit el “pastís” i retornar a un model de societat basada en l’artesania, l’agricultura i l’autoconsum. És a dir, fer un viatge cap al passat. Una elaboració que sembla més pròpia de poetes, amarats d’espèrit bucòlic i de utopies inabastables, que no pas d’economistes fets i drets. Però, no correm tant. Anem a pams. Analitzem amb més profunditat aquest plantejament.
Els anomenats partidaris d’un model econòmic de decreixement, el que en realitat plantegen és fugir de l’obsessió pel creixement econòmic que, de fet, beneficia a uns pocs i arruïna a la majoria. No és gens difícil comprovar que no hi ha una relació directa entre el creixement i el benestar de les persones. Més ben dit, després d’èpoques de fort creixement, no hem aconseguit de ser més feliços. I això va per a tots, per als rics i per als pobres, o no tan rics. El model de decreixement, no cal entendre’l de forma literal, ja que en realitat no vol ser sinònim de recessió. Vaja, que no es tracta de fer el pastís més petit, de fer baixar el PIB (Producte Interior Brut), sinó de tenir un model de vida més senzill, menys exigent, que permeti un altre model econòmic i un altre tipus de societat. Un model on no calgui un 
creixement exacerbat per donar satisfacció a uns quants, cada vegada menys, mentre la immensa majoria restant naveguen en la misèria (o gairebé). Es planteja més aviat un model on sigui necessari un lleu creixement, acompanyat d’uns mecanismes compartits socialment, per distribuir molt millor la riquesa. De fet, una societat més equitativa, és molt probable que suposi també una societat més feliç. Personalment n’estic convençut.
Hi ha encara un altre argument que dóna suport a la proposta i és l’aspecte ecològic. Un exagerat i salvatge ritme de creixement, està fent trontollar la casa comuna. O sigui, que ens estem carregant el planeta on tots vivim. Ah! i de moment, no en tenim cap altre. Però, tot aquest assumpte del creixement sostenible, ja són figues d’un altre paner, que necessitarien una més àmplia reflexió.
Deixeu-me acabar, per no perdre el costum, amb una pregunta. ¿Val la pena continuar apostant per un model de creixement, que no ens fa més feliços, genera grans bosses de pobresa, provoca desigualtats creixents que amenacen la pau social i, a més, fa malbé el planeta?
Nobel d’economia 2015
Ahir 12 d’octubre es va saber que la Reial Acadèmia Sueca de les Ciències va atorgar el Premi Nobel d’Economia 2015 al professor Angus Deaton, nascut a Escòcia l’any 1945 i professor de microeconomia a la Universitat de Princeton des de 1.983. El premi li va se concedit en base a les seves anàlisis sobre consum, pobresa i benestar.
Són molt destacats els seus estudis sobre el comportament de les persones com a consumidors. El 1.980 va publicar el treball conegut com a Almost Ideal Demand System (sistema gairebé ideal de demanda), que ofereix un model sobre la demanda que és molt utilitzat per economistes d’arreu del món.
Des de 1.990 és col·laborador del Banc Mundial, aportant les seves anàlisis de poder de paritat de compra. Valuoses les seves aportacions en relació a les definicions de pobresa extrema.
Ha aprofundit en els estudis sobre el consum i sobre com els ciutadans distribueixen les seves despeses entre diferents béns i serveis. Intenta esbrinar com el consum afecta al benestar i com la implantació de certs impostos repercuteixen sobre diferents grups socials. També ha treballat sobre les relacions entre consum i estalvi, fent-ho sempre a escala de les persones individuals. No podem oblidar que Deaton és sobretot un microeconomista i treballa a aquest nivell.
Darrerament han estat molt valorades les seves aportacions al mesurament i la anàlisi del benestar i la pobresa. Ha obert un front tractant de comprendre el que hi ha sota el creixement econòmic. Posa de manifest l’extensió de la pobresa en el temps i a diferents indrets. Vincula el tema amb la discriminació per raons de gènere, la composició del nucli familiar i el tipus de béns i servis consumits.
La seva línia de treball, com correspon a la microeconomia, es basa sempre amb enquestes a les famílies, especulant sobre com fer front al desenvolupament econòmic des d’una òptica centrada en dades dels individus i no amb magnituds macroeconòmiques, que són les que després utilitzen els polítics a tort i a dret, jugant a conveniència amb les mitjanes, les variacions anuals i els percentatges.
Són conegudes les seves dures i polèmiques crítiques a l’ajuda al desenvolupament. Ell creu que els països s’han 
de desenvolupar, crear institucions, proveir i cobrir les necessitats dels seus ciutadans. El flux de diner des de fora, segons la seva opinió, ajuda a moltes persones però impedeix un pas essencial. En aquest sentit afirma que “el desenvolupament no és un problema tècnic o econòmic, sinó polític, i la indústria dels ajuts fa que la política sigui pitjor”, especialment en el règims dictatorials que utilitzen en el seu propi profit les bones intencions dels països que ofereixen l’ajuda i les ONG.
El seu treball sobre enquestes a les llars és un referent a nivell internacional segons Branko Milanovic, expert mundial en desigualtat. Molt coneguts i valorats els seus treballs de camp a l’Índia.
Ha criticat les polítiques d’austeritat com a principi inqüestionable, admetent però que a vegades poden ser les menys dolentes de les opcions. Assegura que la pobresa no és desitjable ni evitable. Potser és aquest convenciment que fa que trobi el sentit final a l’economia, la professió a que ha dedicat la seva vida, com a “obligació moral a reduir la pobresa i la mala salut del món”.
Empresa i màrqueting 