General
Comiat
No m’agrada marxar sense acomiadar-me. Aquest blog ha estat aturat massa temps. Durant aquests mesos he pensat què fer-ne. La realitat és que, quan un abandona la seva professió definitivament, al principi té la impressió que hi quedarà connectat per sempre més, però la vida continua. Els llibres tècnics van desapareixent de l’estanteria, els apunts i anotacions acaben a la deixalleria i d’altres coses ocupen aquests espais. Nous compromisos, noves coneixences, nous reptes, noves activitats. Tot plegat, nous camins que et porten cap a d’altres indrets, allunyant-te, possiblement cada cop més, de l’esfera professional que ha ocupat bona part de la vida fins llavors.
Descarto l’opció d’eliminar definitivament aquest blog i m’estimo més deixar-lo inactiu, per si els seus continguts, en algun moment, encara poden ser útils a algú. Tanmateix, descarto fer-hi noves entrades i actualitzar-lo. Així doncs aquesta serà la darrera entrada. Malgrat tot, com que és difícil eliminar del tot la tendència a donar un cop d’ull a aspectes d’aquells que han ocupat la vida professional, ofereixo l’opció de seguir el meu perfil de Linkedin (francesc-brunes) on amb certa freqüència hi trobareu, ja sigui articles dels que publico al meu blog personal ÀGORA, com també articles aliens de temes professionals que he trobat tot navegant per la xarxa. També, de forma esporàdica, des del perfil de Twitter @empresamq i amb el hashtag #empresamq hi trobareu continguts que poden resultar del vostre interès.
Jo ho veieu, les xarxes ens ofereixen la possibilitat, ni que sigui passant per un estret passadís, de mantenir-nos en contacte i de continuar compartint, ni que sigui de tant en tant, continguts al voltant del món econòmic i empresarial. Potser doncs, aquest comiat, hauria de ser més aviat un a reveure!
Final de curs
En arribar el final d’aquest curs, que per a mi no ho ha estat, he revisat aquest blog. S’han corregit tots els enllaços que no funcionaven o que no ho feien correctament. S’ha ampliat un xic la secció de “Pla d’empresa”. A l’apartat “Projectes” s’hi ha afegit un nou espai, dedicat al Business Model Canvas.
I ara vindrà l’estiu. Serà doncs fins el proper curs. Us deixo, durant aquesta època de descans, per alguns, i de treball per a d’altres, amb un poema de Mario Benedetti que m’agrada molt.
Bon estiu a tothom!
No te rindas
No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.
Mario Benedetti
By Francesc Brunés – @empresamq
Què és una empresa?
Au va! A aquestes alçades, preguntar què és una empresa sembla gairebé un insult a la intel·ligència. Vols que t’ho digui? Una empresa és la unitat econòmica de producció … Para, para! Ja m’he llegit el manual. Fa molts anys que jugo als escacs amb l’economia. Me’n conec moltes de teories, se m’acumulen els conceptes al disc dur, però …
Mira, l’altre dia, una persona que assistia a una conferència, va i em pregunta: “Però, en realitat, què és una empresa?” Ai las! Preguntar això a tot un professor d’economia d’empresa. Tot just començada la resposta, m’aturo. De sobte, se m’acut la meva resposta preferida. Encara no l’has endevinat? Doncs sí, la de sempre. Li responc: “Doncs, depèn”. I, a continuació, tracto de raonar el meu etern “depèn”.
A rel d’aquesta anècdota, com ja és habitual en mi, hi he donat algunes voltes a això de què és realment una empresa. He pensat que per primer cop, podria donar una definició formada únicament i exclusivament per preguntes. Agosarat, oi? Home! això ja no serà una definició. Potser no, si ens guiem per l’ortodòxia pura. Com que no en sóc gaire d’ortodox, ho provo de totes maneres.
Hi ha però, un requisit previ per llegir aquesta “definició – pregunta”. Com que ha de servir per a que cadascú es construeixi la seva pròpia idea d’empresa; cadascuna de les preguntes, no es poden respondre amb un “sí” o un “no”. Totes exigeixen un “Sí, però…”, o si voleu un “No, però…”. Raonar, matisar aquests “peròs” és el secret de l’èxit. Ja sé que ara està més de moda passar per sobre les coses el més ràpidament possible. Posats a anar contra corrent, jo demano calma, reflexió, aprofundiment i construcció pausada. Quant més ferm sigui el fonament, més reeixida serà la construcció que farem de la nostra pròpia definició.
Allà va!
DEFINICIÓ – PREGUNTA: Què és una empresa?
- És una màquina per fer diners?
- És un servei a la societat?
- És el somni d’una persona fet realitat?
- És una comunitat de persones?
- És un projecte de vida?
- És una cosa només de rics?
- Pot tenir una funció social?
- Ha de respectar sempre les lleis?
- Pot enganyar per vendre més?
- Fins a quin punt ha de respectar el seu entorn?
Deu preguntes que esperen resposta. Unes respostes reflexives que poden servir per fer-nos la nostra pròpia definició d’empresa a la carta. Cadascú la seva. Tothom diferent. Potser, per a cadascú, una empresa és una cosa diversa? Ja ho sabeu, si feu l’experiment i en traieu l’aigua clara, podeu compartir els vostres resultats en aquest mateix espai.
By Francesc Brunés – @empresamq
Persona i empresa
El desembre de 2012, vaig escriure un article anomenat “Recursos humans”. Ara fa una mica més de dos anys, el desembre de 2014, vaig escriure també en aquest mateix blog, un article amb el títol: “Recursos molt humans” que ara em plau proposar-vos de tornar a llegir. Per a mi, l’empresa, mai ha estat una màquina de fer diners. Ni tan sols una organització encaminada a la fabricació d’un producte o a la prestació d’un servei. Per sobre de tot això, per a mi, l’empresa ha estat sempre un espai de convivència de persones. La majoria de nosaltres, passa la major part del seu temps útil, durant la vida, al lloc de treball. És per això, que l’empresa o entitat on treballem, la feina que fem, forma part de manera substancial de nosaltres mateixos. Certament que no ha de ser mai el tot de la nostra existència, però sí que ocupa la major part del nostra temps.
Això planteja, per a mi, dues qüestions fonamentals: l’elecció d’una professió i la motivació per treballar. Sentir-se bé, desenvolupant una professió és molt important. Si hi hem de dedicar la major part de les nostres hores de vida, val la pena no fer-ho sota el pes de l’amargor. Millor poder dedicar-se a una professió que, a més de procurar-nos els calerons per poder viure, ens satisfaci tant com sigui possible. Aquí rau la importància de l’etapa de formació durant la joventut. És una etapa on cal estar atents a tots els elements que ens poden servir per orientar-nos. Escoltar, en el sentit més profund del terme, em sembla una actitud de base durant aquesta època. Aprofitar bé tot allò que se’ns posa a l’abast per anar descobrint quina professió ens ajudarà a ser més feliços. Que d’això es tracta, no? Un cop entrellucat l’ofici al que ens agradaria dedicar-nos, no ser gasius a l’hora de dedicar esforços de tota mena per aconseguir-ho. Hores, disgustos, nervis, estudis i més estudis, desenganys, … tot val la pena per acabar assolint allò que entreveiem, és la nostra “vocació”. Aquella activitat que acabarà omplint de sentit la nostra vida.
Un cop ens dediquem ja a una professió cal esforçar-se per trobar sentit al feixuc acte de llevar-se cada dia al matí per anar a la feina. No sempre és fàcil, ho reconec. Si ens agrada la feina, tindrem molt de guanyat. Però, tot i així, hi ha dies que, noi … Però és clar, cal fer-ho amb el millor somriure possible. “Life is a smile” que diu aquell. Se n’ha parlat tant de la motivació a la feina. A més d’un, a classe li hauran explicat aquell experiment que va fer Elton Mayo, a principis del segle XX, a la Western Electric Company per determinar la influència de la il·luminació i altres condicions físiques de treball sobre el rendiment de les persones. Per això, van ubicar a un grup de treballadores en una sala, amb condicions especials que permetien dur a terme l’experiment. No obstant, el descobriment més sorprenent fou la constatació que eren sobretot les consideracions especials i la situació social generada, així com l’interès que les treballadores percebien per part de l’empresa cap al seu treball, el que va influir de forma determinant en l’increment del seu rendiment, en compte de les variacions introduïdes en les condicions físiques.
La motivació depèn del salari? Sí, però no tant com us penseu els joves. Mentre el salari es manté a nivell baixos i mitjans, és cert que, un augment de sou millora la motivació del treballador o treballadora. Però, algú pensa que si en Messi cobrés més, jugaria millor o faria més gols? La motivació, depèn de l’horari? Sí, més del que ens pensem. La vida, al capdavall, és una suma d’hores. Poder disposar d’un horari que permeti fer compatible de la millor manera possible, la vida personal i familiar, amb la dedicació a la feina, és molt important i per això, és una font de motivació gens menyspreable. Altres condicions de treball, influeixen en la motivació? Certament que sí. La seguretat és, en determinades professions, molt important. Un espai físic agradable, uns recursos 
suficients per exercir bé la feina, uns mitjans materials correctes, … tot són elements que poden fer minvar o millorar la motivació. N’hi ha un, però que és de gran importància. L’ambient de treball. Entenent aquest concepte com l’entramat de relacions humanes que es generen a qualsevol lloc de treball. El lideratge exercit pels directius de l’empresa té una gran influència en la creació d’un ambient de treball agradable, creatiu, participatiu, engrescador, … Tots, però, hi podem posar el nostre gra de sorra.
Sí, sí, diuen els més escèptics, però al cap d’avall, tot són estratègies per tal que l’empresa guanyi més diners. No ho negaré pas. Però, aquí pot entrar en joc allò que jo anomeno “el cercle virtuós dels recursos humans”. És una teoria meva i per tant, discutible. L’he pogut però, contrastar en algunes empreses i organitzacions. Aquest cercle, per a mi, té el seu inici en la persona, element bàsic de l’empresa. L’organització procura la seva motivació, amb un objectiu: aconseguir més beneficis. Part d’aquests beneficis retribueixen als propietaris de l’empresa (que també són persones) per al risc empresarial que han assumit. Una part però, pot repercutir sobre la pròpia empresa, en forma de millors condicions laborals per als seus treballadors. Aquest cercle s’autoalimenta i pot ampliar-se fins i tot a l’entorn social de l’empresa (que és també el dels treballadors). Aquesta millora, feta amb criteri, pot repercutir positivament en la motivació que alhora ajudarà a aconseguir més beneficis, …. I el cercle virtuós es pot anar eixamplant.
Francesc Brunés – gener 2016
La imaginació a l’empresa
Fa uns mesos una plataforma que treballa en temes de petita i mitjana empresa va fer un recull de frases d’Albert Einstein que poden ser interessants per a la gestió i direcció d’empreses. Einstein, com tots sabem, va fer valuoses aportacions a la ciència durant el segle XX. Però, resulta que a més de científic, Einstein era un geni. Per això, molts dels seus pensaments són de gran valor en diferents camps. Els genis ja les tenen aquestes coses. La seva manera de veure els problemes i el món en general, no és unívoc. Ben al contrari la seva visió és sempre multidimensional. Per això quan en diuen alguna, no serveix només per una cosa concreta, sinó que la podem aplicar a diferents camps.
En concret, la seva manera d’enfocar la forma de fer front a un projecte (com, de fet, podria ser una empresa), acostuma a ser molt interessant. També en relació a moltes situacions de la vida quotidiana fa aportacions que ens poden ser útils, fins i tot en la nostra vida personal. L’empresa es troba enmig de la selva (el mercat) i, és clar, la seva màxima prioritat és tractar de sobreviure. Fa bé, perquè si se’t cruspeixen, tururut setze hores… S’ha acabat tot. Primer sobreviure, després millorar, créixer, expandir-se, etc. És lògic que qui ha de liderar un projecte empresarial estigui molt sovint immers en estadístiques, tendències i gràfiques que expressen l’evolució dels mercats on ha de tractar de posicionar-se el 
millor possible. Això absorbeix, a vegades en excés, el temps i les forces dels directius de les empreses. Un líder ha de tenir també espais per a la seva “vida interior”, per a reflexionar sobre el sentit més profund d’allò que està duent a terme. Sense això, serà difícil que el projecte tingui un objectiu clar que desperti l’entusiasme dels equips de treball.
Ara que s’apropa Nadal i sembla que és època de reflexió, he pensat que pot estar bé recollir un seguit de pensaments d’Albert Einstein que poden ser útils en aquest àmbit i, de fet, també en d’altres. Que cadascú se’ls apliqui al que més li convingui. Us els deixo a continuació:
- “En els moments de crisi, només la imaginació és més important que el coneixement”
- “La ment és com un paracaigudes… Només funciona si la tenim oberta”
- “Tots som molt ignorants. El que passa és que no tots ignorem les mateixes coses”
- “La crisi és la millor benedicció que pot passar-li a països i persones perquè la crisi porta progressos”
- “Tot ha de simplificar-se el màxim possible, però no més”
- “Bogeria és fer la mateixa cosa una vegada i una altra, esperant obtenir resultats diferents”
- “Primer has d’aprendre les regles del joc i després jugar millor que ningú”
- “Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica: la voluntat”
- “El més important és no deixar de fer-se preguntes”
- “Una persona que mai ha comès un error, mai intenta una cosa nova”
- “Intenta no esdevenir un home d’èxit, sinó esdevenir un home de valor”
- “Mai penso en el futur. Arriba massa aviat”
- “No entens realment una cosa, a nos ser que siguis capaç d’explicar-la a la teva àvia”
- “Qui supera la crisi, se supera a si mateix sense quedar superat”
Cada frase segur que dóna per pensar-hi una estona. No us passeu, però aprofiteu l’ocasió. Això de pensar sempre va bé. I a més, de tant en tant, fins i tot, ens ajuda a resoldre algun problema. Ves per on!
Els petits canvis
Ja fa força anys, cap als anys noranta del segle passat, hi havia un personatge a la televisió pública catalana, anomenat Capità Enciam. Encarnat per en Pep Parés, el Capità Enciam protagonitzava episodis curts que intentaven conscienciar als telespectadors sobre les utilitats del reciclatge. El seu lema, que repetia a cada esquetx era: “Els petits canvis són poderosos”. Un eslògan que calava entre la jovenalla de l’època que veien com petits canvis d’hàbits podien ser molt útils per a la preservació del medi ambient. Possiblement el Capità Enciam era ja un precursor de l’ecologisme que, amb els anys s’ha anat aprofundint i convertint en una necessitat cada cop més peremptòria.
Aquests dies, s’està celebrant a Paris el COP21, una cimera mundial d’alt nivell que té per objectiu evitar que el planeta s’escalfi per sobre dels dos graus de temperatura, que poden provocar el desgel àrtic, inundacions, sequeres i altres catàstrofes mediambientals. La presència de 144 caps d’estat en aquesta cimera de l’ONU, dóna la mesura de la seva rellevància i la transcendència del seu contingut. Arribar a compromisos i, a més complir-los, és un repte gens fàcil, però imprescindible si no volem continuar causant danys irreparables a l’únic planeta que tenim per viure.
És evident que aquest repte, té molt a veure amb l’economia. El gran depredador de recursos naturals és el procés productiu. El major emissor d’efectes contaminants, directament o indirecta, és la producció. Una capacitat productiva exageradament dimensionada, promoguda per un consum exacerbat que genera cada cop més necessitats, no sempre reals. En definitiva un sistema econòmic que no respecte ni les persones, ni la
natura. Un sistema pensat per enriquir uns quants, creant grans bosses de pobresa i enormes desigualtats. Un sistema que difícilment té cap futur, ja que – com estem veient – la desigualtat extrema acaba generant guerres i destrucció. Un sistema que tampoc és sostenible des del punt de vista ecològic ja que – com s’ha dit abans – estem fent malbé de forma irremeiable la casa comuna que tenim per viure.
És per això, que l’acord al COP21 serà extremadament difícil ja que els estats econòmicament més potents, volen mantenir el seu estatus, tractant de mantenir un sistema que, de fet, està fent aigües per tot arreu. Mentre esperem però, amb confiança, que es pugui arribar a uns mínims acords i que el seu compliment, permeti posar fre a l’elevat i continuat procés de destrucció del planeta, ens podem preguntar: I jo, què puc fer-hi? A vegades, davant de problemes molt grossos, tenim la sensació que no podem fer-hi res. Llavors donem la culpa als altres; als governants, als estats, a les empreses, als poderosos, … que no s’entenen, no es posen d’acord i nosaltres … ens quedem més o menys tranquils. Però: “Els petits canvis són poderosos”.
La setmana passada el diari ARA, va publicar un dossier on proposava 30 petites actituds personals que permeten lluitar contra l’escalfament global de manera efectiva. Les podeu consultar complertes en el següent enllaç (a partir de la pàgina 5). Enumero a continuació els títols d’aquestes trenta propostes:
- Rebutjar bosses de plàstic a l’hora d’anar a comprar.
- Utilitzar els contenidors urbans per reciclar paper, vidre i plàstic.
- Utilitzar els punts verds per millorar la qualitat del reciclatge.
- Reutilitzar, reparar i adaptar objectes abans de llençar-los.
- Separar la matèria orgànica o, si és possible, fer compost.
- Aïllar finestres i portes per augmentar l’eficiència energètica
- Ajustar la temperatura de la calefacció i de l’aire condicionat.
- Substituir els electrodomèstics per d’altres més eficients.
- Desconnectar del tot els aparells electrònics quan no s’utilitzen.
- Posar a bullir l’aigua justa i utilitzar tapadores per escalfar-la abans.
- Reduir el consum d’aigua: un terç del consum se’n va pel vàter.
- Reaprofitar l’aigua de la pluja per rentar el cotxe o regar les plantes.
- Apagar els llums quan no calen i renovar les bombetes.
- Apostar per operadors elèctrics que fomentin energies renovables.
- Estendre a l’aire lliure i rentar la roba a baixa temperatura.
- Menjar menys carn: la ramaderia és un dels principals contaminants.
- Consumir més productes de temporada i de quilòmetre zero.
- Escollir aliments ecològics i evitar el menjar processat.
- Beure aigua embotellada amb moderació.
- Plantar arbres i extremar la precaució per evitar incendis.
- Comprar fusta amb segells que n’assegurin un origen sostenible.
- Deixar el cotxe a casa i prioritzar el transport públic i la bicicleta.
- Incrementar el coneixement per saber què diu la ciència.
- Imprimir només el que és imprescindible i per les dues cares del paper.
- Rebaixar el consum de plats i coberts de plàstic i tovallons d’un sol ús.
- Reduir els viatges laborals i apostar per les videoconferències.
- Pressionar els governs perquè apliquin polítiques respectuoses.
- Escollir vacances i escapades que respectin el medi ambient.
- Protegir la biodiversitat i preservar les espècies en perill d’extinció.
Ah! No oblideu el Capità Enciam, especialment ara que s’acosta el Nadal, convertit en la festa del consum per excel·lència. En aquest tema i en molts d’altres: “Els petits canvis són poderosos”.
Francesc Brunés
Formació i ocupació
Inici d'una nova etapa del blog, amb un nou caire i enfocament. Recomano revisar l'apartat del blog anomenat "Sobre aquest blog"
Al llarg d’aquest estiu s’ha publicat un estudi fet pel programa RecerCaixa, titulat “Impacte de l’orientació professional dels joves en el desenvolupament de competències per accedir al mercat laboral i transformar-lo“ . Ara que està per començar el curs i molts joves s’incorporaran als seus estudis amb il·lusions renovades i amb expectatives diverses, sembla un bon moment per parlar de la temàtica de l’orientació i de la inserció laboral del nostre jovent. De fet l’estudi, sense pretendre de fer-ne una anàlisi exhaustiva ni molt menys, arriba a conclusions que, així d’entrada, podrien sorprendre a més d’un jove.
Una d’aquestes conclusions, a la que vull referir-me de manera preferent, és que les empreses majoritàriament valoren més la disposició per aprendre, la capacitat de fer acuradament les tasques, les habilitats i la personalitat de l’aspirant a treballador, que no pas el títols en ells mateixos. De fet, l’estudi detalla una llista de 20 competències que cal fomentar en els joves i entre les que destaquen: l’anàlisi crítica, l’autoexigència, l’emprenedoria col·lectiva, la capacitat de parlar en públic i l’empatia. Cal dir obertament, que moltes d’aquestes coses, actualment no s’estan ensenyant a les aules del nostre país. Aquesta aparent subestimació dels títols no hauria de portar a cap jove a conclure erròniament que els estudis no serveixen per trobar feina. Ben al contrari!
Crec que és un aspecte sobre el que convé aturar-se un moment. El títol, per ell mateix i per sí sol, en molts casos no té massa utilitat des del punt de vista laboral. És un paper. I els papers, ja se sap, són prims. És necessari que aquest paper tingui gruix darrera seu. M’explico. Cal que aquest paper (que és el títol) sigui l’expressió d’una veritable formació, d’un aprenentatge real, ben segur assolit amb esforç. El títol ha de tenir el gruix d’uns coneixements tan sòlids que ens hagin permès a l’estudiant assolir unes competències, unes capacitats per a resoldre problemes (que és el que de veritat interessa a les empreses). Els anys d’estudis han de servir també al jove, per madurar humanament, augmentar la seva capacitat de relació, de treball en equip, de col·laboració, d’iniciativa, de creativitat, de responsabilitat, etc. Només així, el títol deixa de ser un paper moll per a l’empresa. Però cal tenir-lo, no ens equivoquem.
Un aspecte que també treballa l’estudi, és el de l’orientació que es fa des de les institucions educatives. La constatació que “fa falta més formació dels orientadors i més recursos i eines que ho facin possible”, no ha estat per a mi cap novetat. Anys i anys trepitjant centres educatius m’han donat una visió del tema força acurada. Certament és un aspecte molt important que, una societat avançada com la nostra, a de fer-hi front amb la màxima urgència. No és possible fer orientació a quart d’ESO, ni a tercer. S’ha de començar a fer, a petites dosis i en la forma adequada, des de l’ensenyament primari. L’orientació no es pot improvisar, ni és com una píndola que el joves se la pren i au! ja està orientat. Necessita temps i recursos. També requereix una cosa fonamental: coordinació. Crear sinergies, aprofitar els recursos que el centre té. He vist pobres tutors d’ESO, amb més voluntat que encert, fer tasques d’orientació sobre la formació professional, que ben segur els seus companys del passadís del costat, podrien fer amb més encert i menys esforç. La manca de comunicació, els compartiments estancs, són sempre una mala manera de fer front a qualsevol situació.
Un darrer aspecte que voldria comentar sobre el contingut de l’informe, és el de la relació entre centres educatius i
món empresarial. És una qüestió a la que en diverses èpoques de la meva vida laboral, hi he dedicat temps i esforç. Massa sovint sense resultats, val a dir-ho. Han estat sempre dos móns separats, gairebé divergents. Fer que es trobin, no és una tasca fàcil. N’hi ha que tenen les seves esperances posades en la formació dual. Permeteu-me que sigui força escèptic sobre això, al menys tal com es planteja a casa nostra. Potser un altre dia en parlem… Als centres educatius no han de tenir por d’apropar-se a l’empresa. Fent-ho, alguna vegada a algú li pujarà la vermelló a les galtes, però és un tràngol pel que cal passar si es vol avançar en aquesta direcció. Les empreses s’han d’apropar als centres educatius, amb esperit d’empresari de debó i amb voluntat d’inversió i no de rendiment inmediat. El camí és obert, però cal caminar-hi si no volem restar sempre al quilòmetre zero.
Bé doncs, ara que el curs comença, és hora de bons pròposits per part de tothom: docents i estudiants. No n’estic tan segur de si cal incloure l’administració educativa a aquesta llista. Sigui com sigui, és moment de començar i això sempre fa il·lusió. Aprofito doncs, per desitjar a tothom un molt bon curs!
Com si fos un balanç
Una de les primeres promocions que vaig acompanyar en els seus estudis de formació professional, quan es van graduar, em van obsequiar amb una placa que encara guardo per casa, on hi havia dues parts. Talment com si es tractés de l’actiu i el passiu d’un balanç, hi havien fet gravar en una part la promoció a la que pertanyien i en l’altra, la relació d’amistat que, segons ells, havíem construït al llarg dels cursos en que varem compartir aules i hores de treball i estudi.
D’això fa molts anys. Era l’inici d’una trajectòria professional en la docència que s’ha allargat anys i panys. Aquella placa, una veritable constant. En acabar cada curs, les relacions construïdes que superen amb escreix les moltes o poques coses apresses. Reconeixement i agraïment han estat el fruit més recol·lectat en acabar cada temporada (vull dir, cada curs). Òbviament no hi poden mancar algunes batusses, sovint provocades per la percepció d’un nivell massa exigent. Percepcions que amb els anys, gairebé sempre, s’han acabat transformant en reconeixement d’un compromís a “forçar” un bon nivell d’aprenentatge.
Ara s’acaba un nou curs. Un any més. I en van … Sembla que quan arriba aquest moment, toca fer una mica de balanç de com ha anat tot plegat, al llarg d’aquests nou – deu mesos que dura el curs. M’agradaria imitar aquells primers alumnes que vaig tenir i, per primera vegada, fer una divisió entre les coses positives i aquelles negatives del curs que ja s’acaba.
Deixeu-me començar per les positives:
- Tots aquells moments en que antics alumnes s’han fet presents, sigui personalment o a través de les xarxes socials, posant de manifest la bona relació construïda.
- Aquelles invitacions que regularment em fan dos antics alumnes que ara treballen en una empresa de màrqueting digital i estan contents de veure’m les poques vegades que aconsegueixo assistir als actes que organitzen.
- Aquell elogi, no dirigit només a mi òbviament, de no fa gaires setmanes que un empresari del Parc Científic i Tecnològic va fer públicament a favor de la bona tasca pedagògica de l’Institut, pel que fa al Departament de Comerç i Màrqueting.
- Aquell antic alumne que està estudiant Administració i Direcció d’Empreses i m’ha enviat uns casos pràctics perquè pensa que em poden anar bé per a les classes.
- Aquells antics alumnes que, contents de tornar-nos a trobar, m’expliquen els seus èxits professionals, acadèmics o personals.
- Aquells alumnes de segon de batxillerat amb qui, més enllà de les qualificacions, hem mantingut algunes xerrades tan interessants.
- Aquells alumnes de primer de batxillerat que, tot i el “joc” del gat i la rata, propi de qui no fa massa mesos encara era a les aules d’ESO, hem anat construint bases prou sòlides per poder continuar el seu aprenentatge el proper curs
sense massa entrebancs.
Permeteu-me que passi ara a la part negativa del balanç. En diríem el passiu. Però deixeu-me que us confessi que aquesta part l’hauré de deixar en blanc. No hi sé trobar deutes, ni obligacions. És una part del balanç que resta sempre en blanc.
En tots aquests anys, he après a acumular tots aquells aspectes positius que la docència va proporcionant any rere any. Són molts. Els que he escrit aquí només són els d’aquest curs. Si hagués de fer un balanç complert de tots aquets anys d’ofici, hauria d’encetar una espècie d’autobiografia o de memòries que no tinc cap intenció de fer. A l’estoig, ara ja molt gastat, hi porto sempre una goma d’esborrar. És una eina ben especial, va sempre amb mi, mai l’he deixat. És una goma capaç d’esborrar ràpidament i per sempre, qualsevol cosa que pogués haver-se d’inscriure al passiu del balanç. Així que, gràcies a aquesta bona eina, el passiu restarà sempre en blanc.
Començar i acabar
Tot i que encara estem a la graella de sortida, podem dir que ja hem començat. Tots aquells amb els que compartiré quatre hores setmanals durant nou mesos, ja ens hem conegut. Ens hem trobat a l’aula i pels passadissos. Els motors retrunyen sorollosament apunt per iniciar la cursa. La meta sembla llunyana, però en realitat és una mica més enllà del revolt.
De fet, si ho pensem bé, no comencem res. Continuem un procés d’aprenentatge que varem iniciar fa temps i que ben segur continuarà anys enllà. Tampoc la meta, que situem al proper mes de juny, serà el final de res. Tot continuarà. Vindrà un altre estiu i una altra tardor i … estudiarem, treballarem, viurem. Com que, en realitat, tot es tracta de fer camí, hem de mirar d’aprofitar-lo bé. Gaudir del paisatge. Treure profit de l’experiència. Utilitzar fracassos i èxits per millorar. No fos cas que pensant en començar i, sobretot, en acabar, ens perdéssim el que hi ha entremig.
Aquests primers dies gairebé no hem parlat encara d’empreses, ni de màrqueting, ni d’organització, ni d’estratègies. Vaja, que no hem entrat en matèria. Ens hem conegut, hem marcat les pautes del curs, s’han establert les regles del joc que ens han de permetre fer el camí sense entrebancs (o amb els mínims). Ens hem anat familiaritzant amb l’aula física i l’aula virtual. Hem conegut l’existència d’aquest blog com a eina d’intercanvi. de reflexió i també font de recursos sobre el món de l’empresa i el màrqueting. Com que la realitat és tan canviant, hem conegut també el perfil de Twitter @empresamq per on hi circula gran quantitat de materials que ens poden ser útils per a l’aprenentatge. Hem iniciat aquella dansa ritual que cada curs permet que, poc a poc, ens anem coneixent.
Tot seguit arrencarem amb el programa. Tema 1 … i au, som-hi! Conceptes, idees, coneixements que semblen no tenir res a veure amb la nostra vida de cada dia. Però, de veritat és així? Els que em coneixeu una mica, ja sabeu que 
m’agraden més les preguntes que les respostes. La pregunta sempre estimula al diàleg, fa pensar i provoca respostes que són sempre noves i diferents. Per això, en aquest article periòdic, acostumo a llençar preguntes, amb l’ànim de provocar l’intercanvi d’idees i d’opinions.
Pensant doncs amb el que haurem de parlar els propers dies, em venen al cap moltes preguntes. Us en llenço unes quantes: Què deu tenir a veure una empresa amb la nostra vida de cada dia? I tot això dels impostos que paguen les empreses, què tè a veure amb nosaltres? Fem màrqueting a la nostra vida diària?
Vinga doncs! El micròfon és obert. No es tracta pas d’un examen, sinó d’una invitació a expressar-nos, a participar, a conèixer-nos més, … Totes les opinions, sempre que siguin respectuoses es clar, seran benvingudes.
La poma
Ben mirat, un nou curs deu ser una mica com una poma. Per fora fa patxoca. No sabem què hi trobarem quan li clavem la primera queixalada. Serà més dolç o més àcida, més madura o més verda? No ho sabem del cert. En tenim una impressió superficial. Amb el temps anirem descobrint com és en realitat aquesta poma que, així d’entrada, l’hem triat perquè ens ha fet gràcia.
D’aquí quatre dies mal comptats ens trobarem a les aules. Per alguns, pocs, serà un retrobament. Per a la majoria, en canvi, serà la primera trobada. D’aquest primer contacte, en traurem una impressió: la primera impressió. Posarem una etiqueta: al professor o professora, a la matèria, a la classe, … Voleu un primer consell? Traieu-vos del cap aquesta etiqueta. Sovint les coses no són el que semblen.
Arribareu (arribarem) a l’aula després d’un estiu. Els mesos d’estiu duren el mateix que els altres però a dins i passen moltes més coses. Arribareu després d’un estiu i carregats d’una història personal i acadèmica. Uns, ben just heu acabat l’ESO, d’altres el Batxillerat, uns altres heu superat un curs o una prova, mentre que per uns pocs es tracta d’una continuïtat després de superar un primer curs. Aquesta història que tots portem a la motxilla està plena d’encerts i desencerts. Això no m’agrada. D’això no en sé gens. Això altre em costa molt, … Voleu un segon consell? Oblideu el que ha passat, justament per això, perquè ja ha passat.
Les raons que us han portat a iniciar uns estudis que ja no són obligatoris (uf!, menys mal) són d’allò més variades. Una barreja d’influència de la família, dels amics, dels professors, de les circumstàncies, del que un mateix vol fer, del que a un (o a una) l’hi agrada, … En començar un camí, sempre hi ha un component d’il·lusió. El camí ens porta cap allà on volem anar. Voleu un tercer consell? No us preocupeu massa del que voleu fer en el futur, no fos cas que pensant 
en un futur que encara no ha arribat, ens perdéssim la riquesa del camí que estem fent. Només podem viure i gaudir del moment que tenim ara i aquí.
Sigui com sigui doncs, farem un tros de camí junts. Amb cada grup compartirem ni més ni menys que quatre hores setmanals. Quatre hores on en un mateix espai compartirem coneixements i vivències una colla de jovent amb un professor que … ja té força experiència. Interessant combinació per poder gaudir de l’aprenentatge. El ritme una mica més asserenat de les persones que ja pentinem pocs cabells i blancs, combinat amb l’agilitat i rapidesa propis de la joventut, són ingredients molt útils per aprendre coses. Al cap i a la fi, ara si estudieu és perquè voleu. És segur doncs que teniu moltes ganes d’aprendre. Voleu un darrer consell? Aprofiteu l’experiència de compartir amb els vostres professors i professores. D’aquest intercanvi n’aprendreu moltes coses (i nosaltres també).
Ja sé que dels consells no s’acostuma a fer-ne massa cas. Cadascú és lliure de fer el que creu més convenient, només faltaria. Aquesta, de fet, podria ser la primera lliçó. Però no avancem esdeveniments. Ara per ara, només em resta desitjar-vos a totes i a tots que tingueu un bon curs. A partir de la setmana propera ens anirem trobant a les aules i començarem a parlar de màrqueting, d’empreses, d’inversions, de comptabilitat, de recursos humans, … i de moltes més coses. Tot forma part del coneixement i tot està molt més a prop de la nostra vida del que ens pensem. Ja ho veureu …
Empresa i màrqueting 