Empresa
Pensament estratègic
Ara que el curs enfila ja la seva recta final. Ara que ja albirem a l’horitzó la cinta d’arribada. Ara, és precisament el moment adequat per parlar de pensament estratègic. Ho és, perquè les metes, en aquesta vida, són en un 99% volants. Cada nova arribada, suposa una continuació en el camí. Cada cop que tenim la sensació d’acabar alguna cosa, és el moment adequat per reflexionar sobre el camí que seguim, on som i a on ens dirigim.
El pensament estratègic és necessari a nivell personal, però també ho és en l’àmbit de les empreses, organitzacions, entitats, … És una època de canvis, que tenen dues característiques fonamentals: la seva profunditat i la seva velocitat. Això comporta una tipologia de transformacions on la capacitat d’adaptar-se al canvi ràpidament i saber aprofitar a temps les oportunitats, han de ser elements imprescindibles per assolir els objectius marcats. I també, simplement, per sobreviure…
En l’estratègia està en joc el nostre futur o el de l’empresa o organització on ens trobem. Treballar estratègicament implica negociar amb un futur desconegut. Imaginar un futur comporta prendre un seguit de decisions que pensem ens hi adrecen. Però quan no ens n’adonem, el futur ja és present. El canvi d’escenaris és tan ràpid i deixa tan poc marge per ajustar les idees, que les errades poden resultar irreversibles. Malauradament, l’estratègia no accepta models predictius en els que basar-se. La teoria de l’estratègia és la teoria del conflicte i en ell troba la seva pròpia dinàmica. Utilitzar models prefixats, utilitzar el tradicional “copy & paste” seria senzillament, un error.
Gestionar el nostre futur exigeix una activitat intel·lectual que implica fugir de les urgències del dia a dia, que ens impedeixen veure l’horitzó del futur. Pensar estratègicament ens proporcionarà les preguntes que cal fer-se en relació al futur. És una activitat que exigeix coneixement, reflexió, imaginació i responsabilitat envers les eleccions estratègiques que fem. Els responsables del nostre futur, acabarem essent sempre nosaltres mateixos.
En aquesta tasca serà important no confondre tres termes que van plegats, però són diferents:
- Pensament, que és generar opcions amb una mirada posada en el futur
- Programació que és la manera com hem de dissenyar la implementació de les idees, transformades ja en objectius
- Execució, que inclou la programació i el conjunt d’operacions tàctiques i operatives per portar-ho a la pràctica
Pensar estratègicament implica aplicar un raonament no tradicional. No es tracta de teixir un seguit d’idees una darrera l’altra, sinó d’un procés complex que provoca noves idees i noves preguntes a cada revolt. Cal plantejar hipòtesis sense cercar prediccions. És un tipus de raonament que es mou en el terreny de l’exploració, la indagació i el descobriment. És un pensament rigorós, però obert. Implica respondre tres preguntes: Qui som? Què volem? Com volem arribar-hi?
L’èxit d’aquesta activitat troba el seu nucli fonamental en les preguntes que ens fem,
més que no pas en les respostes que donem. Qüestionar-ho tot (o gairebé tot) és el motor permanent de l’activitat estratègica. Adaptar-nos a la lògica dominant, sense més, és el gran enemic. Si pensem que això ho farem cada dimecres de set a vuit del vespre vol dir que no hem entès res. El pensament estratègic és una actitud vital, una activitat permanent, una manera habitual de pensar.
Al capdavall, hem de tenir una llista d’objectius estratègics que ha de ser molt breu. Potser un parell d’idees clares i àmplies. Hi ha molts objectius operatius, però molt pocs d’estratègics. Darrerament hi ha una tendència, errònia a pensar que tot és estratègic. Només ho és allò que és fruit d’una mirada àmplia, oberta, capaç de navegar enmig de la incertesa i l’ambigüitat, que són els signes del nostre temps, fins a trobar allò que veritablement volem.
Aquestes setmanes, immersos en un garbuix d’exàmens, recuperacions i convocatòries, recomano d’anar practicant aquest pensament estratègic. Fer-l’hi espai. No fos cas que superades totes les proves, no sabéssim respondre una crucial pregunta: Per què?
By Francesc Brunés – @empresamq
3, 2, 1… Gravant!
No fa massa dies vaig tenir l’oportunitat de participar en una gravació per a un programa de televisió. Una televisió d’aquelles d’abast nacional, si entenem per ‘nacional’ el nostre país. Que cadascú s’ho agafi com més li convingui. Era una gravació fora de plató on intervenien unes vint persones, de totes les edats i procedències. No totes havien de participar al mateix temps sempre. A vegades erem quatre, altres dos, d’altres jo sol, en alguns moments uns 10 i en situacions puntuals tota la colla. Com que cap de nosaltres era professional dels mitjans de comunicació, el repte no era fàcil per a l’equip de gravació. Va ser una bona ocasió per copsar de primera mà el què pot voler dir treballar en equip.
L’hora d’inici prevista per a l’enregistrament eren les quatre de la tarda. A quarts de vuit del vespre encara voltàvem per allà. De tot plegat, en resultaran uns cinc minutets d’emissió. A primera vista, algú podria pensar en una minsa productivitat, però d’això en parlarem al final. Com que s’havien de combinar interiors i exteriors, per aquests darrers, l’evolució de la llum natural era tot una cursa contra la posta de sol. Parlaré de l’equip en femení ja que estava format enterament per dones. El formaven una periodista, una 
realitzadora, una ajudant de realització i una operadora de càmera. Cadascuna tenia unes necessitats diferents, perseguia uns objectius diversos i els seus elements de treball eren molt dispars. Tot i així eren un veritable equip.
Com ja ha quedat dit, la primera matèria amb la que havien de treballar no era pas de primera qualitat. Tots novells en aquest àmbit, era habitual haver de repetir escenes, situacions, entrevistes, … Ara digues només una frase curta i para, canviem de pla, gira el cap a la dreta, continua… Quan era l’hora de continuar, un ja no sabia què havia de dir. Espectacular! Però un equip de debò, és capaç de treure el millor dels elements amb que li toca treballar. Potser per deformació professional, al llarg de la tarda vaig anar extraient algunes conclusions sobre el treball en equip, que ara m’agradaria de compartir.
En primer lloc, m’agradaria destacar la confiança entre les components de l’equip. Cadascuna estava absolutament segura de la professionalitat de l’altra. En cap moment la qüestionava. No era qüestió de jerarquia, perquè cadascuna en el seu àmbit era sobirana, per dir-ho d’alguna manera. Per tant era un encaix entre iguals. La pressió del temps, la llum i la inexperiència dels participants, a vegades posaven a provar la solidesa de l’equip. En alguna ocasió es va sentir l’ajudant de realització dient: “és que no veig…” i la resposta categòrica de l’operadora de càmera: “és que no has de veure res, la càmera només pot situar-se aquí”. Superat l’escull, endavant! Es tracta d’assolir l’objectiu, no de fer-se retrets.
Un segon element a destacar seria la coordinació. En una jerarquia sense autoritats, la coordinació només pot ser fruit del treball continuat de l’equip. Un laboratori de col·laboració que amb el temps va assolint cada vegada un major grau de coordinació. Cada professional, posa el seu saber fer, al servei dels altres, de manera que al capdavall el resultat és satisfactori.
Destacaré encara un tercer i darrer element: la professionalitat. Tot aquest engranatge no
rutllaria gens fi si no estigués lubrificat amb grans dosis de professionalitat. Només la seguretat d’un treball ben fet, posa’t al servei de l’equip, poden fer possible el manteniment de la confiança i una coordinació impecable que permeti a l’equip avançar envers el seu objectiu amb les friccions mínimes derivades de les relacions humanes.
I per acabar, com havia promès, parlem de la productivitat. Aconseguir una producció de cinc minuts, invertint-ne dos cents deu, no dóna un resultat gaire espectacular. O sí? Potser en aquesta ocasió – i possiblement – en moltes altres, la productivitat no es pot mesurar només així. Potser aquests 210 minuts invertits són tot un èxit, si els 5 minuts d’emissió aconsegueixen nivells d’audiència satisfactoris. Pensant això, em venien el cap els castellers. Quan el castell és apunt de coronar, tothom té la vista mirant cap al cel. Tothom mira amunt, cap a l’enxaneta. Serà ell o ella qui, enlairant el braç, marcarà l’èxit de la fita. Però, la propera vegada que aneu a una actuació de castellers, mentre tothom bada cap al cel, abaixeu la mirada i guaiteu la pinya i els pisos inferiors. Fixeu-vos amb el seu esforç, el seu trontollar, el seu patiment. Si ho feu, segurament comprendreu molt millor què vol dir treballar en equip.
By Francesc Brunés – @empresamq
Gestió i tecnologia
La gestió empresarial és sempre un repte encara per assolir. És com allò de l’horitzó, veiem on és, però no acabem d’arribar-hi mai. La complexitat de gestionar qualsevol organització és sempre una tasca que requereix d’habilitats i intel·ligències múltiples. En certa forma, és com compondre una simfonia. Ha d’estar formada per una espessa xarxa de notes musicals que s’entrecreuen entre elles. Perquè soni bé, la forma de relacionar-se entre elles ha de ser ben precisa. I, per si encara no n’hi hagués prou, haurà d’interpretar-se per instruments d’allò més diversos: de corda, de vent, de percussió, … No sembla una cosa gens fàcil d’aconseguir.
D’altra banda, la complexitat de les situacions en les que navega l’empresa ha anat creixent al llarg del temps. Ara res és estable, tot canvia, i ho fa molt ràpidament. Els mercats són globals, la producció acaba sempre tenint un fort component local. Oferir productes que, en la seva fabricació, hagin gaudit dels avantatges de diverses localitzacions i, a més, que satisfacin mercats globals que alhora, tenen fortes preferències locals, és un trencaclosques que requereix l’excel·lència en la gestió empresarial. I en això, la tecnologia hi té molt a dir, tot i que, no té la darrera paraula.
No hi ha cap mena de dubte que els avenços tecnològics en el terreny industrial, estan suposant, no només una major capacitat de fabricació, sinó sobretot una manera diferent de satisfer al consumidor amb una producció gairebé a la carta. Tanmateix la revolució i l’evolució de les eines de tota mena, en el camp de les tecnologies de la informació i la comunicació, han agilitzat en gran manera els processos de la gestió empresarial. Ho han fet, afavorint la integració de totes les àrees de negoci i al mateix temps, possibilitant una gran especialització en cadascun dels àmbits de la gestió. Tant és així que, la resposta al consumidor pot ser cada cop més personalitzada i adaptada al màxim a les seves necessitats. La interacció i la interdependència han guanyat terreny fins al punt de convertir els mercats en relacions que, en el fons, és el que sempre han sigut.
En el camp de l’empresa, i possiblement en tots els camps, la tecnologia hi fa molt, però no té la darrera paraula. Aquesta està reservada als humans. Si algun dia deixa d’estar-ho, vol dir que haurem deixat de ser humans. Al cap d’avall la creació, la innovació i les decisions les acabem prenent les persones. I això, a una banda i a l’altra, tant a l’intern de les empreses com a l’exterior. Els consumidors prenen les seves decisions i també ho fan els proveïdors, les entitats financeres, etc. A cada àmbit de l’economia, qui decideix són les persones. Per això és tant important que la tecnologia estigui al nostre servei i no al revés. Per això, moltes de les eines que les noves tecnologies posen al nostre abast, van en la línia d’apropar les persones, de fer més fàcil la seva feina.
I parlar de persones, vol dir parlar de relacions. I parlar de bona gestió empresarial, 
significa també parlar de bones relacions. Quants negocis han anat en orris per les desavinences entre persones! I aquí, també les persones decidim quin tipus de relacions volem tenir. Però, ens cal ser conscients que si volem resoldre problemes complexos, gestionar adequadament organitzacions – empresarials o no – que han de respondre a reptes complexos, o creem bones relacions entre els equips de treball o val més que ens dediquem a una altra cosa. La tecnologia es posa al servei d’això. Eines com Asana, Slack o Trello afavoreixen molt el treball en equip de forma absolutament interactiva i sense necessitat de trobar-nos físicament en el mateix lloc. En aquesta mateixa línia, Skype empresarial o WebEx són instruments que fan possibles reunions on cada membre pot trobar-se a una punta de món. Altres eines de coneixement compartit i treball col·laboratiu com Dropbox, Box, Pocket o Evernote aporten un ampli ventall de possibilitats. Any Do o Business Calendar – entre molts altres – permeten compartir calendaris, agendes i tasques entre membres d’un mateix equip de treball, entre grups de treball diversos, entre directius, etc… La tecnologia al servei de les empreses… i de les persones.
By Francesc Brunés – @empresamq
Diàleg i empresa
L’empresa té molts actius. També té molts valors? D’això en podem parlar en una altra ocasió. Quin és l’actiu més valuós que té l’empresa? Aquesta és fàcil: les persones. Sí, les persones, que són molt més que els recursos humans. Sovint els recursos humans acaben essent poca cosa més que un rètol penjat a la porta d’un departament. En canvi les persones, són una altra cosa. Una persona és algú que té un nom, uns sentiments, unes idees, unes capacitats, … Algú irrepetible. Tan se val si és empresari, treballador, directiu, obrer, home o dona. Abans de res és una persona amb capacitat de crear, innovar, resoldre, aportar, relacionar-se, … I, és clar, també d’enfadar-se, barallar-se, discutir, … Tot un món i tot un munt!
Si l’empresa doncs, està formada per persones i per equips de persones, el diàleg ha de ser per força un dels seus actius principals. Per què? Mireu, d’entrada perquè si les persones som irrepetibles, la diversitat està assegurada. Si a més, hi afegim que això de l’empresa és un projecte d’equip, la necessitat de relació – millor dit, de bona relació – és un valor en alça. Possiblement escàs i, precisament per això, es paga prou bé. Llei de l’oferta i la demanda. Arribats a aquest punt, més d’un podria pensar que, en el fons, aquesta qüestió la resol l’organigrama la mar de bé. Allà s’estableixen les relacions (per cert, només les formals) entre departaments i, com a conseqüència, entre les persones que treballen dins cadascun d’ells. Tot i la tendència a crear estructures organitzatives cada cop més horitzontals, la jerarquia no desapareix del tot. Encara hi ha qui mana i qui ha de creure. Per a què cal doncs el diàleg?
Per a res i per a tot. Per a res, si concebem l’empresa com una espècie d’exèrcit de peces obedients. Munió de ‘robots’ que executen les ordres amb total fidelitat i sense dir ni piu. També sense aportar res de nou, cap iniciativa, cap idea, cap millora. Tot funciona! Cada cop anem a pitjor. Què ens està passant? Doncs, entre altres coses, que necessitaríem el diàleg per a tot i, en canvi, l’hem substituït per la confortable jerarquia que assegura la cadena de comandament. Però, ja parlem, fem reunions, qui diu que no hi ha diàleg? Ai, senyor! Parlar, ho fan fins i tot alguns lloros. Dialogar és una altra cosa. És un procés exigent, un instrument de transformació, una eina per assolir horitzons. Dialogar va molt més enllà de les bones maneres, la tolerància i la cordialitat. Anem a pams:
1 – Exigent. Perquè requereix la capacitat de col·laborar, fins i tot en la discrepància. Exigeix la igualtat entre aquells que dialoguen, la horitzontalitat més enllà de la jerarquia i l’organigrama. L’escolta profunda de les idees de l’altre que poden ser absolutament 
diferents de les meves. Necessita de tota la capacitat de relacionar-nos amb aquells que són diferents, més enllà de la simple empatia. Sabent que, la diferència ens enriqueix i, alhora, ens manté iguals en dignitat i valor.
2 – Transformació. El diàleg ha d’estar obert a la transformació de les coses i de les persones. Si dialoguem només per demostrar que tenim raó, sense cap voluntat de canviar els nostres plantejaments, no cal que ens hi posem. Per dialogar és necessari admetre la transformació mútua de la nostra manera de veure les coses. Només així serà fructífer i permetrà també, transformar les coses sobre les que dialoguem. Trobarem noves solucions, noves maneres d’afrontar un problema, una situació, …
3 – Horitzons. No sé si us hi heu fixat, l’horitzó és una cosa a la que no s’hi arriba mai. Cada vegada que arribem a un lloc, hi ha un nou horitzó. Això passa també en el diàleg i a l’empresa. Sempre tenim nous reptes per assolir. El diàleg això ho permet perquè no és un cercle que es s’obre i es tanca. Més aviat és com una espiral en la que cada cop s’hi inclouen nous temes, noves persones, noves idees, noves fites, … I així anem assolint horitzó rere horitzó.
I doncs, sabem dialogar? Creus que les empreses haurien de fer cursos per tal que les persones que hi treballen aprenguin a dialogar? El diàleg, és o no un valor per a l’empresa? Què en penseu?
By Francesc Brunés – @empresamq
Conte (empresarial) de Nadal
L’Axel feia poc que havia entrat a treballar a l’empresa. La seva feina es desenvolupava al departament administratiu, on s’ocupava del seguiment comptable dels comptes dels clients més importants. Anàlisi, estadístiques, tendències, … Encara no ho tenia del tot per mà, però l’hi anava agafant el truc. Es passava les hores de feina davant la pantalla d’un ordinador que vomitava dades i més dades. Nombres creditors i deutors. Assentaments de factures i pagaments. A vegades, cap al tard, els ulls li feien pampallugues i el cap semblava la plana osonenca en un matí de boira. Acabava les jornades tard i esgotat. Dins seu, tenia l’esperança que, amb el temps, agafaria més experiència i, tot plegat, se li faria menys feixuc. De moment, però, tocava posar-hi el coll sense perdre pistonada si no volia ser engolit per alguna gràfica maldestre que li quedés entravessada.
Aquell tarda, era la vigília de Nadal. S’havia quedat sol al despatx. Les companyes havien marxat abans per poder fer les darreres compres de Nadal. Ai, el consum! Va pensar com una llambregada mentre la pantalla responia amb l’estadística de les compres mitjanes dels clients de l’àrea nord, durant el darrer trimestre. La Joana, abans de marxar, va cridar-li des de la porta: No t’oblidis d’agafar la panera, abans de marxar. Bon Nadal!. Ja feia estona que fora era negre nit. Va mirar el rellotge i va comprovar que era un xic tard. No veia gens clares les darreres estadístiques obtingudes i ara no tenia el cap gens clar per analitzar-les. S’hi posaria passat festes. Va prémer l’opció d’apagar l’ordinador, va endreçar els papers que s’amuntegaven al cim de la taula i es va disposar a marxar.
Ja enfilava cap a la porta de sortida, quan va recordar que la Joana li havia dit que calia recollir la panera, un costum que l’empresa mantenia. Era el seu primer Nadal en aquesta feina i desconeixia el ritual propi d’aquestes festes. On deu ser la panera? Fent un esforç, va extreure de les poques neurones que encara estaven en forma, una informació que havia copsat, dies enrere, de les converses dels seus companys de despatx: Les paneres de Nadal seran al final de tot del magatzem de productes acabats. Pausadament es va dirigir cap al magatzem. Només entrar-hi es va activar l’enllumenat. N’hi diuen estalvi energètic, va pensar. Un sensor detecta la presència de moviment dins la nau i encén els llums automàticament. Quines coses! I on deu ser la famosa panera? Com que havien dit al fons, es va endinsant pels tenebrosos passadissos del magatzem. Era ben bé que no hi quedava ningú més a l’empresa. S’havia quedat sol. De sobte, però, va sentir un soroll que el va trasbalsar. Es va aturar i va posar tota la seva atenció en fer una escombrada visual al voltant seu. Res. M’ho dec haver imaginat! Però de sobte, del darrere una carreta contrapesada, van aparèixer un parell de ninots.
Ep, d’on sortiu vosaltres? I tu? Digueren els ninots a l’uníson. Jo estic cercant una panera que m’han dit ha de ser cap allà al fons. I vosaltres, què hi feu aquí? Vàrem quedar descartats per la màquina triadora. Se suposa que tenim alguna tara o defecte que ens converteix en rebuig. Hem
mirat de demanar als nois del control de qualitat, si no hi hauria algun raconet on ens poguessin encabir. De fet, no se’ns veu cap defecte, oi? Però tots ens diuen el mateix: no hi ha lloc per vosaltres. Així que ens hem decidit a vagarejar pels passadissos del magatzem, a la recerca d’algun indret on puguem reposar. La meva companya Naia – diu el nino Rot – no es troba gens bé. Ens cal un aixopluc on ser acollits per passar aquesta nit. Fa fred, és fosc i estem atemorits. Però, si vols, et podem ensenyar on és la panera que busques. L’hem vista fa una estona tot passant. És l’única que queda.
Els ninots van encapçalar l’estranya comitiva. Varen esquivar el passadís del transelevador i es van dirigir cap al racó on generalment s’hi amunteguen les expedicions de devolucions de mercaderies. Al terra, ben posada, esperava la formosa panera que l’empresa havia preparat als seus treballadors per aquest Nadal. L’Axel la va guaitar, s’hi va atansar a poc a poc. Va caminar lentament al voltant de la panera, sota l’atenta mirada dels dos ninots, que no s’havien què fer. Quan ja feien acció de marxar, un cop acomplert el seu servei, van sentir la veu del noi: Veniu! Apropeu-vos! Us agradaria reposar ben agomboiats dins d’aquesta panera? La Naia, va dir: sí, és molt bonica, sembla còmoda i calenta. Però, no hi ha lloc per a tots dos… Tot d’una, l’Axel va agafar quatre galindaines pròpies del consum nadalenc i les va treure de la panera, deixant-les al fred i dur terra del magatzem. En el seu lloc, va col·locar delicadament els dos ninots que començaven a somriure, veient que per fi algú s’havia compadit d’ells.
Així, aquesta panera fa molt més goig, va dir l’Axel. M’estimo més portar a casa aquests dos ninots desnonats que no pas totes aquelles menges innecessàries. Potser sí que tenen alguna nafra, però són ben bonics i simpàtics. Segur que les meves nebodes petites estaran ben contentes amb en Rot i la Naia. A la panera, els dos ninots estaven ben cofois enmig la lluentor i la flonjor dels encenalls ornamentals. En el camí cap a casa de l’Axel, mentre ell estava distret, en Rot va posar el braç a l’espatlla de la Naia, se la va mirar amb tendresa i li va fer un petó furtiu. Mentre la Naia xiuxiuejava: No et preocupis Rot, tot anirà bé…
By Francesc Brunés – @empresamq
BON NADAL!
Planificació vs improvisació
Quan un s’apropa al món de l’empresa, les paraules programació i planificació, les troba gairebé cada hora de cada dia, al damunt de la taula de treball, penjades als taulers d’anuncis i a la capçalera del llit quan se’n va a dormir. El programa de producció, la planificació estratègica, el programa de vendes mensual, el programa de necessitats de materials, la planificació de les expedicions, el pla de màrqueting, … i si voleu podem continuar. L’atzar sembla un enemic acèrrim del món empresarial. Convé que tot estigui programat. Res es pot deixar a la improvisació. Cal planificació.
El que acabo de dir penso que és ben cert. Però, en aquesta vida, no es pot ser fonamentalista de res. Tampoc dels paradigmes empresarials que no són pas absoluts. És evident que hi ha coses que sense una estricta programació no poden funcionar. Per exemple, la producció n’és una d’elles. La fàbrica necessita un planificació absoluta de les necessitats de materials, ordres de producció, etc… En general, per tal d’aconseguir bons resultats de les accions que emprenem a l’empresa, la planificació és un element de cabdal importància. No seré pas jo qui ho negui. Trairia la meva fama, immerescuda i segurament incerta, de persona metòdica, organitzada, planificadora, i tots aquests defectes. Sí, no hi ha cap mena de dubte, que una de les funcions primordials de l’alta direcció és la de planificar, especialment a mitjà i llarg termini. La direcció intermèdia, en canvi, es centra més en la planificació a curt termini. Però, en les coses, sempre hi ha un però… o més d’un.
Planificar requereix temps, distància i reflexió. Tres elements que en el món de l’empresa van escassos, molt escassos. És difícil trobar un directiu empresarial que trobi temps per reflexionar amb calma, amb la distància deguda respecte les coses del dia a dia, per tal de crear aquelles planificacions que són pròpies del seu càrrec i absolutament necessàries pel bon funcionament de l’empresa. I doncs, com quedem? Com és possible això? És que l’empresa està tan mal planificada que no té temps per planificar? En part sí. Una bona planificació inicial que fes possible una adequada organització faria més fàcil la tasca de programar, de planificar i… de passada, la resta de feines i funcions dels recursos humans de l’empresa. Però també haig de dir que en part no. Vull dir, que no només és això. I doncs?
Penso que hi ha dos elements que dificulten la feixuga tasca de planificació. Un d’ells és l’entorn. L’empresa és un sistema obert que rep les influències del seu entorn, de la mateixa manera que ella influeix, positivament i negativa, en aquest entorn. El mercat, els clients, els proveïdors, els alts i baixos de la demanda, l’evolució de l’economia, els ensurts que de tant en tant provoca la política i els governs del països, les crisis, … Tot plegat, provoca un dia a dia salvatge i frenètic que es menja el temps, la reflexió i la distància i converteix més d’un directiu en bomber major que va de foc en foc, per evitar que alguna cosa o algú acabi ben socarrimat. El segon element, segons el meu parer, és la necessitat de coordinació. No n’hi ha prou en tenir cada subsistema de l’empresa ben planificat. Cal una estricta i absoluta coordinació entre ells. Els subsistemes que conformen l’organització empresarial estan absolutament interconnectats, són interdependents entre ells i per això necessiten sempre sobredosis de coordinació si no volem que la millor planificació acabi al fons d’un profund calaix, amb l’etiqueta d’inútil.
Què vol dir tot això? Doncs que la planificació i la programació, necessiten aliats per tal de no caure en la impotència. Qui són aquests aliats? Ni més ni menys que la capacitat 
d’improvisació, la flexibilitat. Aquell aire fresc i un xic descontrolat que obra la porta d’entrada a la innovació, la creativitat, la guspira que troba solucions immediates on no n’hi ha. El seny de la tècnica planificadora, però també la rauxa de la poesia. Tot és necessari a l’empresa. Perquè, vulguem o no, haurem d’improvisar, haurem de resoldre un imprevist de forma immediata. Arribarà un moment que semblarà que tota la planificació se’n va en orris, es desmunta i ja no serveix per res. Au va! No siguem tremendistes. Ni es pot ser integrista de la planificació, ni tampoc de la improvisació i la disbauxa. Tots és necessari. Ambdós aspectes han de conviure en estreta harmonia, pel bé de l’empresa i de rebot, de tothom qui hi treballa. No es pot anar amb una visió tancada de voler seguir al peu de la lletra uns programes com si fossin les sagrades escriptures perquè toparem contra una paret abans no ens pensem. Però tampoc podem anar improvisant alegrement, com papallona que vola de flor en flor, ja que caurem daltabaix del primer barranc que se’ns posi per davant.
La planificació marcarà sempre el camí, l’objectiu el rumb. Imprescindible si volem saber cap on anem. La improvisació serà necessària per resoldre els sotracs que se’ns presenten pel camí i evitar que el carro de l’empresa vagi pel pedregar.
By Francesc Brunés – @empresamq
Les converses
Fa uns dies, va caure a les meves mans, o millor dit, va passar per alguna de les meves pantalles, un article anomenat: “Las empreses son conversaciones”. Com faig sovint, vaig compartir-lo al Twitter @empresamq, sempre amb al hashtag #empresamq. Per cert, aprofito per recordar que si feu un seguiment d’aquesta etiqueta (#empresamq) podreu trobar coses interessants per al món de l’economia, l’empresa i el màrqueting. Gairebé diàriament, faig circular amb aquesta etiqueta, continguts que considero rellevants. Bé, tornem però al motiu principal d’aquest post.
L’article esmentat abans, em va resultar molt interessant. Per això en recomano la seva lectura. Trobareu sovint en aquest blog articles on exposo el meu convenciment de la importància del factor humà per a l’empresa. Per tant, si les persones són l’element més valuós que té l’empresa, les converses són transcendentals. Les persones som éssers socials per naturalesa i per tant, les relacions que establim, sovint en forma de converses, són d’extrema importància. Cal entendre però la idea de conversa, en un sentit ampli. No necessàriament significa només dues persones que parlen. Podrien parlar i no conversar. També poden comunicar-se per qualsevol mitjà, establint així una conversa. Un somriure, un gest, una encaixada de mans, un missatge de whatsapp, … qualsevol cosa que suposi un “parlar” i un “escoltar” pot ser una conversa. De la mateixa manera que la xerrameca sense una escolta, no suposa una conversa, sinó un guirigall.
“Les empreses són converses” diu l’autor de l’article. Cal un missatge, alguna cosa que es vol comunicar i que exigeix una escolta atenta de part del receptor. Podríem canviar la imatge d’empresa en forma de trencaclosques, que sovint he defensat, per una altra. Potser seria hora de pensar l’empresa com una xarxa de relacions, de converses. Entre els socis, l’equip directiu, treballadores i treballadors, equips de treball, clients, proveïdors, 
institucions, entitats bancàries… Xarxa de relacions horitzontals, verticals, internes, externes, multinivell, multidepartamentals, … Posar el bo i millor del concepte de comunicació, al servei d’establir converses de qualitat. Converses, que han de ser reflex de bones relacions, de qualitat, significatives. Us heu fixat que algunes empreses, per exemple el Banc de Sabadell, han adoptat aquest format de conversa per als seus anuncis a la televisió?
Per acabar, m’atreveixo a proposar un exercici. Feu una passada per diferents canals de televisió i tracteu d’identificar-hi converses de qualitat. És possible que el resultat sigui decebedor. Trobareu cridòria, xerrameca, xafarderia, superficialitat i tot el que vulgueu, però converses de veritat? Si repetiu l’exercici posant el comandament del televisor en “mute”, és possible que us feu un fart de riure. Mentre rieu, aprofiteu per reflexionar sobre la importància que l’empresa – ben al contrari del que vomita el receptor de televisió – sigui capaç de construir relacions de qualitat: converses.
By Francesc Brunés – @empresamq
La incompetència
Aquest curs comencem forts! Tant com es parla de competències i, ves per on, em proposo arrencar parlant d’incompetències. Esperit de contradicció que no m’abandona. Si fos peix, hauria de ser un salmó que sempre neden contracorrent. Pobrissons, com en deuen acabar de cansats!
Bé, deixem-nos d’endergues, més pròpies de l’estiu que ja s’acaba, i anem per feina. Durant aquestes setmanes de vacances, una casualitat provocada per un bon amic que es dedica al món de la comunicació, em va permetre de conèixer en Gabriel Ginebra, escriptor i professor d’IESE. Com podeu comprovar en el seu blog, el professor Ginebra treballa força el concepte d’incompetència. De fet, ha escrit un llibre titulat “Gestión de incompetents”. La vàlua professional i acadèmica tant del professor com de la Institució, fan obrir els ulls davant d’unes propostes que, segons qui les formulés, titllaríem fàcilment de forassenyades.
Tot plegat, m’ha fet reflexionar sobre aquesta qüestió. Els mercats competitius empenyen tothom vers l’eficàcia i l’eficiència. Malgrat tot, hi ha incompetència a l’empresa? Fixeu-vos que si ho diem una mica més cru diríem: hi ha incompetents a l’empresa? I en general, hi ha professionals incompetents? Cal gestionar la incompetència, com proposa el professor Ginebra? A part de Pokémons, estem també envoltats d’incompetents? Anem a pams. Sense pretendre exhaurir, ni molt menys, les respostes a aquestes preguntes; miro de ser sintètic i dir-hi la meva. Tan de bo, després d’explicar-me encara us assaltin més preguntes…
Per començar seré políticament incorrecte. Ja sé que seria més elegant respondre amb un “depèn” a la pregunta de si hi ha incompetència (incompetents, vaja). Em decantaré per la resposta afirmativa. A l’empresa – i en general – hi ha incompetents. Hi són perquè vivim en un món on la diferència entre les aparences i la realitat és massa gran. Patim una sobredosi de titulacions i un dèficit de capacitat de resoldre problemes de forma creativa i innovadora. Els títols, els grans títols, graus, postgraus, màsters i altres exquisideses, a vegades, són importants com a porta d’entrada a l’empresa, però resulta molt més important el gruix de coneixements (entre altres coses que més endavant diré) que hi ha al darrera. En aquest sentit, m’agrada recordar que l’única nota que tinc en un hipotètic marc daurat, és un cinc pelat que vaig aconseguir a quart de carrera a la matèria d’Inversió i Finançament. L’insigne professor Antoni Serra Ramoneda, assegurava un gruix de coneixements d’allò que ara se n’hi diu de “Champions”. Tanmateix, assolir aquell cinc pelat significava sang, suor i llàgrimes a carretades. Però, aneu a rascar darrera aquell cinc… Hi trobareu un pou de recursos inesgotable.
Però, és clar, amb els coneixements tampoc n’hi ha prou. Hi ha moltes rates de biblioteca, acumuladors de coneixements i acaparadors de les millors notes, que resulten incompetents a l’empresa i… a molts altres àmbits de la vida. Per què? Doncs perquè hi ha una incompetència que – segons el meu criteri – és la més letal de totes. Es tracta de la incompetència relacional. Sovinteja, molt per sobre del desitjat, la incapacitat de crear relacions, bones relacions vull dir. La supèrbia, l’egoïsme, l’individualisme, el narcisisme, l’excés de protagonisme, la falsa idea de lideratge, el divisme, l’anar de “sobrats”, el “a mi què m’han d’explicar?”, la sobredosi malaltissa d’autoestima, … són tots enemics de les bones relacions. Perjudiquen el treball en equip, enverinen les 
relacions i maten la capacitat de resolució de problemes dels grups de treball. Les escoles de Management haurien de fer pràctiques d’humilitat, generositat, capacitat d’escolta, empatia, cordialitat, sinceritat, transparència, lideratge col·lectiu, col·laboració, … Totes elles, eines imprescindibles per a gestionar adequadament les relacions dels equips. Les bones relacions (junt amb el percentatge de presència de dones en els equips de treball), determinen de forma definitiva la capacitat de resoldre problemes amb excel·lència. Configuren la intel·ligència del grup (que mai és la suma de les intel·ligències individuals). Per cert, d’això de les intel·ligències també n’hauríem de parlar…
Aquesta eines per deixar de ser incompetents en les relacions, es poden predicar des de les escoles i universitats, però no n’hi haurà prou aprovant un examen. Cal una transformació personal per aplicar-les en els diferents àmbits professionals. També, en l’examen més exigent de tots, que és el de la vida.
Aprofito per desitjar a tothom un bon curs! Ja sé que hauria de deixar de pensar per cursos, però després de tants anys crec que ja ho arrossegaré tota la vida. Potser tampoc és dolent…
By Francesc Brunés – @empresamq
Societat cooperativa
Empresari individual (altrament dit “autònom”), societats comanditàries, civils, anònimes, limitades, … Tot un garbuix de formes jurídiques per triar i remenar. Lleis i normes. Avorrit, francament. Gairebé sempre al final, com si fos la ventafocs del conte, apareix una forma jurídica diferent de totes les que podem triar: la cooperativa. Sempre que he hagut d’explicar què és una cooperativa, la gent ha acabat entenent que era una mena d’ONG. No és això, companys, no és això.
De fet, una cooperativa és una empresa com qualsevol altra. No és pas una obra de caritat, ni una organització solidària. És una empresa que tracta de ser competitiva en el seu àmbit per tal d’obtenir excedents que li permetin assolir els seus objectius socials. Tot i així, té unes característiques especials que la fan diferent, posem per cas, de les societats anònimes. No és aquí el lloc ni el moment per exposar les característiques d’una societat cooperativa. Seria massa avorrit! Deixeu-me però que destaqui un element que les diferencia de la resta de societats mercantils. Mentre en aquestes, cada acció o participació d’un soci, representa una opció de vot; a les cooperatives, cada persona és un vot. Això significa que la gestió de les cooperatives té un caire molt més democràtic i molt menys capitalista. Dit amb altres paraules, a les cooperatives compte més la persona que el capital.
Aquest caire més personalista de les cooperatives, explica el fet que són empreses amb “ànima”, amb un esperit que les impulsa. Ni més ni menys que l’esperit cooperatiu. Per això, trobo que haurien de ser les empreses de moda. No és cap secret dir que estem caminant vers la societat de la col·laboració. Ja al 2012, l’expert en innovació, Alfons Cornellà, va escriure un llibre anomenat “La solución empieza por CO. Hacia la sociedad y la economia de la colaboración”. Avui en dia es parla d’economia col·laborativa, de consum col·laboratiu, de “coworking”, … Gairebé es podria dir que el món serà col·laboratiu, o no serà. D’una manera o altra, la cooperativa encarna aquest esperit d’actuar en l’àmbit econòmic des de la cooperació, des de la col·laboració, més que no pas des de la competició.
Els valors que l’Aliança Cooperativa Internacional va proclamar al 1995 respecte les cooperatives, són: “autoajuda, honestedat, autoresponsabilitat, equitat, igualtat, responsabilitat social, solidaritat i transparència”. És evident doncs, que les cooperatives – a diferència d’altres societats mercantils – no són màquines de generar dividends per enriquir els socis. Per davant d’això, les cooperatives posen el benestar dels seus associats, resolent les seves necessitats concretes, per les que s’han associat. A més, tenen també un vessant formatiu lloable, ja que part dels seus recursos es destinen a difondre aquest esperit de cooperació entre els seus socis i també a més llarg abast. D’altra banda la seva actuació i gestió ha d’estar sotmesa a aquells valors que s’han esmentat abans.
La seva pròpia naturalesa, porta les cooperatives a associar-se i a col·laborar amb entitats públiques i privades. Una bona mostra d’això és la iniciativa ARACOOP, liderada pel Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya i la Confederació i Federacions de Cooperatives. Una eina interessant que tracta de posar en valor l’economia social i cooperativa. El cooperativisme, tot i tenir arrels molt profundes a Catalunya, és un gran desconegut que pot prendre protagonisme en aquest segle XXI.
By Francesc Brunés – @empresamq
Què és una empresa?
Au va! A aquestes alçades, preguntar què és una empresa sembla gairebé un insult a la intel·ligència. Vols que t’ho digui? Una empresa és la unitat econòmica de producció … Para, para! Ja m’he llegit el manual. Fa molts anys que jugo als escacs amb l’economia. Me’n conec moltes de teories, se m’acumulen els conceptes al disc dur, però …
Mira, l’altre dia, una persona que assistia a una conferència, va i em pregunta: “Però, en realitat, què és una empresa?” Ai las! Preguntar això a tot un professor d’economia d’empresa. Tot just començada la resposta, m’aturo. De sobte, se m’acut la meva resposta preferida. Encara no l’has endevinat? Doncs sí, la de sempre. Li responc: “Doncs, depèn”. I, a continuació, tracto de raonar el meu etern “depèn”.
A rel d’aquesta anècdota, com ja és habitual en mi, hi he donat algunes voltes a això de què és realment una empresa. He pensat que per primer cop, podria donar una definició formada únicament i exclusivament per preguntes. Agosarat, oi? Home! això ja no serà una definició. Potser no, si ens guiem per l’ortodòxia pura. Com que no en sóc gaire d’ortodox, ho provo de totes maneres.
Hi ha però, un requisit previ per llegir aquesta “definició – pregunta”. Com que ha de servir per a que cadascú es construeixi la seva pròpia idea d’empresa; cadascuna de les preguntes, no es poden respondre amb un “sí” o un “no”. Totes exigeixen un “Sí, però…”, o si voleu un “No, però…”. Raonar, matisar aquests “peròs” és el secret de l’èxit. Ja sé que ara està més de moda passar per sobre les coses el més ràpidament possible. Posats a anar contra corrent, jo demano calma, reflexió, aprofundiment i construcció pausada. Quant més ferm sigui el fonament, més reeixida serà la construcció que farem de la nostra pròpia definició.
Allà va!
DEFINICIÓ – PREGUNTA: Què és una empresa?
- És una màquina per fer diners?
- És un servei a la societat?
- És el somni d’una persona fet realitat?
- És una comunitat de persones?
- És un projecte de vida?
- És una cosa només de rics?
- Pot tenir una funció social?
- Ha de respectar sempre les lleis?
- Pot enganyar per vendre més?
- Fins a quin punt ha de respectar el seu entorn?
Deu preguntes que esperen resposta. Unes respostes reflexives que poden servir per fer-nos la nostra pròpia definició d’empresa a la carta. Cadascú la seva. Tothom diferent. Potser, per a cadascú, una empresa és una cosa diversa? Ja ho sabeu, si feu l’experiment i en traieu l’aigua clara, podeu compartir els vostres resultats en aquest mateix espai.
By Francesc Brunés – @empresamq
Empresa i màrqueting 