General

Estiu

Posted on Updated on

summer_1Les aules comencen a perdre vida. Van deixant el protagonisme a l’inerme mobiliari escolar. Quiet. En repòs. Els estudiants encara aneu amunt i avall. Angoixats uns per aquesta calor, massa forta per examinar-se de la “sele”. Inquiets altres, pendents d’uns resultats que molt sovint són temuts per massa sabuts. Època de recollida. Joia de molts pel curs que ja s’acaba. Algun desencís per càlculs errats. Per a la majoria de vosaltres, es tanca una etapa. Molts deixeu l’institut després de passar-hi força anys. D’altres hi heu tingut un pas fugisser. Els que menys, continuareu encara el proper curs.

Encetem ara unes setmanes on conviurà l’oci, l’estudi (més aviat poc) i el treball. Pendents uns de l’estada a l’empresa, altres de la formació en centres de treball, uns quants d’alguna feina d’estiu que us doni una mica d’experiència i alguns dinerons per ajudar a passar l’hivern. Encara n’hi haurà que de tant en tant pensaran en aquell examen que caldrà fer els primers dies de setembre, quan semblarà que el sol s’apagui i tot torni a començar. I també hi haurà qui, viurà l’estiu lliure de qualsevol preocupació i compromís.

Setmanes de barreja. La sorra de la platja. La festa i la xerinola. La muntanya. El mar, els rius. L’avorriment a casa. Les tardes llargues. Les nits curtes. Viatges. Visites. Amics. Família. Coneixences. Noves relacions. Velles decepcions. Enyorança. Whatsapp febril. Temps d’oblit. Piscina. Facebook a tothora. Novetats.

Quan arriba aquest punt, m’agrada acomiadar-me de tots i totes, de cadascú personalment, després d’haver compartit part de l’any a les aules. Sabent que l’estiu és una època on s’acostuma a disposar de més temps per fer allò que volem. Pensant que, potser encara hi ha algú, a qui li agrada llegir. M’agrada acabar el curs recomanant un parell de lectures. Fa uns anys que són les mateixes. Em semblen molt interessants per a tothom, especialment per a persones joves. No patiu que no són llibres d’economia, ni de màrqueting. Són llibres que tenen a veure amb la vida. Són molt coneguts i els trobareu fàcilment. A més són curts. El primer és una història de ratolins i es diu “Qui s’ha endut el meu formatge?”. El segon va de peixateres i es diu “Fish”.platja

Bé, ara sí! Aquest blog també entrarà en una etapa de reflexió. Renovació? Pot ser. Canvi d’enfocament? És possible. Tancament? No ho crec, però… El blog també necessita viure el seu estiu. Us desitjo a totes i a tots un estiu bo i profitós. Sort en el que feu en el futur, sigui el que sigui. Amb alguns possiblement ens veurem el proper curs. Els que feu camí cap a la Universitat, cap al món del treball o cap a qualsevol altre indret, sabeu que a l’Institut m’hi trobareu si ho necessiteu. A reveure a tots plegats! BON ESTIU!

Teoria i pràctica

Posted on Updated on

problema 1No és gens estrany que al llarg del curs es manifesti  interès per esbrinar on es troba la frontera entre teoria i pràctica. Especialment quan s’apropa un examen, més d’un cop les preguntes van en aquesta direcció. Serà més teòric? Serà més pràctic?

Crec que mai he donat una resposta clara a aquesta qüestió. Ni crec que la pugui donar. No es tracta pas de mantenir un cert grau de misteri a l’entorn del contingut dels exàmens. No és pas això. És que, de la mateixa manera que les dues cares d’una mateixa moneda, formen part de la moneda, sense que es pugui identificar quina és més moneda que l’altra; també la teoria i la pràctica són dues eines que s’han de combinar per resoldre problemes.

Òbviament parlo sempre de les matèries que imparteixo. Tant l’economia de l’empresa com el màrqueting, són eines que acaben servint per a resoldre situacions pròpies del món empresarial. De fet crec, que si no serveixen per això, de poca cosa serveixen. Moltes vegades – massa vegades – s’interpreta que allò que explica el professor a classe, és teoria. Mentre que, quan agafem paper i llapis i ens posem a fer una activitat, llavors és pràctica. No deixa de ser una divisió força artificial. Quan, per exemple, se’ns planteja un problema sobre si és convenient o no augmentar el preu d’un producte (podríem dir que es tracta d’una qüestió pràctica); la qüestió és com podem resoldre bé aquest problema sense conèixer les característiques del mercat, l’elasticitat preu del producte, l’existència o no de productes substitutius, el posicionament de la marca al mercat, … Tot un seguit de qüestions que algú podria qualificar de teòriques.

Ara, a final de curs, es posa més de manifest que mai que, en realitat, del que es tracta és de resoldre problemes. Cap empresa o institució estaràok disposada a pagar-nos un sou, ni que sigui minso, pel simple fet de tenir un títol o saber un munt de teories. Ens pagaran, per resoldre problemes, per aportar formes noves de realitzar un procés o prestar un servei, per tenir una capacitat de negociació que aporta solucions a l’empresa, per ser capaços de treballar en equip buscant solucions diferents als problemes de sempre. Si som eficients en aquests camps, tindrem força opcions. En cas contrari …

A la vida professional no hi ha distinció entre teoria i pràctica. No hi ha separació entre la matèria “a” o la “b”. No cal que pensem si es tracta de logística o de marxandatge o de qualsevol altra matèria. És més senzill que tot això: hi ha un problema que espera una solució. Una bona solució. Per fer-ho utilitzarem totes les eines que tenim al nostre abast. Les que hem obtingut a les aules i totes aquelles altres que hem anat aprenent al llarg de la vida. Posarem en joc tota la nostra capacitat d’anàlisi, de creativitat, de lògica, de … Tot  el que tinguem i puguem per donar la millor solució possible.

Una mica de poesia

Posted on Updated on

llibres

Enmig d’aquest final de curs farcit de polítiques de preus, màrqueting, economia i empresa; no anirà malament una mica de poesia. Ahir divendres, tots plegats varem viure al pati de l’Institut, un moment emotiu de record i homenatge al professor i amic Jordi Vilamitjana. En aquest acte s’hi va fer esment del que ell considerava el millor poema de la literatura castellana. Es tracta de la Elegía a Ramón Sijé de Miguel Hernández. Per centrar la nostra atenció en altres cabòries que no siguin exàmens, selectivitat i treballs; però sobretot per allargar una mica més el record de l’entranyable Jordi Vilamitjana, he pensat de reproduir aquí el poema sencer i la versió complerta que el grup musical Jarcha en fa i de la que ahir, se’n va reproduir part de l’àudio. Silenci doncs …

ELEGÍA A RAMÓN SIJÉ

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.
.
Alimentando lluvias, caracoles
Y órganos mi dolor sin instrumento,
a las desalentadas amapolas
.
daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.
.
Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.
.
No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.
.
Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.
.
.Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.
.
No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.
.
En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofe y hambrienta
.
Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte
a parte a dentelladas secas y calientes.
.
Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte
.
Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de mis flores
pajareará tu alma colmenera
.
de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.
.
Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irá a cada lado
disputando tu novia y las abejas.
.
Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.
.
A las aladas almas de las rosas…
de almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.
.
(Miguel Hernández, 10 de enero de 1936) 

5 REflexions de final de curs

Posted on Updated on

reAmb uns més i amb altres menys,  però a les aules es noten les mirades posades en el final de curs. Es va acabant una etapa, ben segur per començar-ne una altra. Comença a notar-se aquell neguit que precedeix el lliurament de notes i resultats. Nervis . Espera. Confiança. Desencís. Sorpresa. Tot i entra en un final de curs. Aquest any  he pensat d’oferir cinc punts que podrien servir de recull del que anirem vivint durant les immediates setmanes. Allà va!

1 – REflexió. Sí, reflexió sobre el que hem fet i el que no. Balanç de tot allò que ha anat bé i d’allò que podria haver anat millor. Recull d’aquelles bones intencions que s’han quedat pel camí i d’aquells propòsits que han arribat a bon port. Reflexió per poder interpretar, amb perspectiva una mica àmplia, els resultats finals aconseguits.

2 – REvisió. Repàs de tots aquells aspectes millorables que han de ser una bona ocasió per millorar en etapes successives. Autocrítica. Crítica constructiva. Podem millorar, personalment i col·lectivament. Posar de relleu aquells aspectes susceptibles de revisió i millora. Ajudar per avançar. Propòsit ferm de foragitar el que creiem que no ha anat prou bé.

3 – REsistència. Capacitat d’anar fins al final sense defallir. Treballs, exàmens, proves. Podem amb tot això … i més. Apel·lar al cansament acumulat del curs no val. A cada moment ens ha tocat fer el que corresponia en aquell moment. Ara també. No podem defallir. La cursa no ha acabat encara. Que no ens passi com la llebre que, reposant va perdre la cursa. Prenem exemple de la tenacitat i constància de la tortuga. Se sap lenta i poc àgil, però sap que pot guanyar.got

4 – REcol·lecció. Hi haurà collita. Com un bon pagès, recollirem allò que hem sembrat. En aquest terreny, com en la pagesia, no hi ha marge per a les sorpreses. Si hem plantat tomàquets, recollirem tomàquets. Tranquils. O no … Potser durant el curs ha pedregat i la collita se’n ressentirà. És possible. O potser la bonança ha afavorit el desenvolupament d’una bona collita. Ja es veurà. Però, sorpreses, no.

5 – REcomençar. Potser viurem aquestes setmanes desitjant que s’acabi el curs ja d’una vegada. Seria un error. Segur que pel camí ens perdríem coses interessants. Val més estar atents a tot allò que va passant moment rere moment. Perquè, tan bon punt les aules quedin tancades i buides, arrossegant encara el cansament de tot el curs, haurem de refer la il·lusió per iniciar una nova etapa.

Ben segur que no tothom està d’acord en concentrar el final de curs en aquests cinc punts de reflexió. En tot cas, són els que aquest any, a mi se m’acudeixen. Els comparteixo per si a algú més li serveixen per acabar de fer camí durant aquestes setmanes que ens queden.

Estudiar FP?

Posted on Updated on

FP_1Iniciem aquella etapa de l’any que es caracteritza, en el món estudiantil, per la incertesa. Aprovaré o no? Tindré la nota suficient? Què faré ara? I molts altres interrogants que s’hi podrien afegir. Tot i el neguit propi de l’època, no deixa de ser un període de reflexió, sobre el passat, present i futur. Potser per això, aquests dies em feia algunes preguntes: Per què estudien Formació Professionals alguns dels meus alumnes? Per què bona part de l’alumnat de Batxillerat no es planteja aquesta opció? Està clar que la resposta no la puc pas donar jo. Hauríeu de ser vosaltres, estudiants d’FP i de Batxillerat a donar-la. Us invito, com sempre, a fer-ho!

Des d’aquí només em proposo fer algunes reflexions al voltant del que significa estudiar FP. Fa més de 35 anys que trepitjo aules i tallers de Formació Professional. He viscut l’FP des de les aules, des de les tutories, des de la participació en diversos equips directius a diferents indrets de la geografia catalana. Conec l’FP, la seva evolució, el treball docent que s’hi realitza, el tarannà de l’alumnat. També conec, tot i que una mica menys, el Batxillerat. Fa anys que també hi dono classes. És un món diferent. Tot és diferent: alumnat i professorat. Metodologia, criteris pedagògics, organització a l’aula, … tot! . Amb aquest patrimoni acumulat, em proposo doncs fer una breu reflexió sobre els estudis de Formació Professional.

En els seus inicis l’FP intentava completar la formació de base, especialment d’aquell alumnat que no se n’havia sortit prou bé. Arribaven a l’FP alumnes que havien suspès. Era una tipologia d’estudis absolutament desprestigiats. Allà, s’hi continuava fent català, castellà, matemàtiques, … i al mateix temps s’hi introduïen  les matèries professionalitzadores en funció de la branca escollida (administració, mecànica, et.). Treballar a la ventafocs del sistema educatiu resultava especialment dur. Pocs recursos, alumnat poc motivat. Tot i així, era una experiència interessant. El fet que l’estructura dels estudis professionals d’aquella època fos de dos cursos d’FP de primer grau i de tres en l’FP de segon grau, proporcionava un horitzó temporal prou serè i llarg com per copsar molt bé la maduració d’aquells alumnes que feien la totalitat del recorregut. Acabat aquest període, la formació aconseguida per aquests joves era força sòlida i ben considerada per al món empresarial.

La situació actual és ben diferent. L’FP ha guanyat, merescudament, molt de prestigi. Sens dubte que encara cal avançar més. La mala fama no és fàcil treure-se-la de sobre. Avui en dia per accedir a l’FP de grau mitjà cal haver obtingut el títol d’ESO (o haver superat unes proves d’accés). De la mateixa manera que per accedir als cicles formatius de grau superior cal haver aprovat el Batxillerat (o haver superat unes proves d’accés). La durada de l’FP s’ha escurçat ostensiblement (i en alguns casos excessivament), ja que ara només s’hi cursen matèries específiques de l’especialitat escollida. Es dóna per suposat que l’alumnat arriba a l’FP amb la formació de base suficient com per poder realitzar aquest tipus d’estudis. És doncs evident que qui ha tingut dificultats d’estudi sigui a l’ESO que al Batxillerat, és possible que arrossegui dèficits de coneixements que poden fer-li més difícil el seguiment d’un cicle formatiu.

Encara es manté una llegenda que assegura que si un no és massa bon estudiant, el que ha de fer és anar a fer Formació Professional. Qui encara alimenta aquesta història fa un flac favor a la bona orientació acadèmica.aula Avui en dia, el món – així en general – és molt exigent. Ens trobem en una societat que exigeix molt des del punt de vista professional, científic, cultural, artístic, … Per això, qualsevol estudi que ens proposem de fer, requerirà de tots els nostres esforços i dedicació. Una bona formació de base serà essencial sempre. Si no és així, potser aconseguirem tenir un títol, però no obtindrem una bona preparació. En el món real, compta més la preparació, les actituds, les habilitats; que no pas els títols.

Arribar a la Universitat a través de la Formació Professional, en lloc de fer-ho per al camí més tradicional del Batxillerat, no deixa de ser una opció interessant. És un camí més llarg, això és veritat. Però, també ho és, que és un camí que pot proporcionar un títol de tècnic auxiliar i un altre de tècnic superior i, el que és més interessant, ofereix una sòlida formació en un camp professional determinat. També cal tenir en compte que, arribar a la Universitat a través de l’FP, estalvia – ara per ara- la superació obligatòria de les PAU. L’alumne d’FP arriba a la Universitat amb una formació específica en un camp del saber determinat més sòlida, mentre acostuma a presentar dèficits en els coneixements de base. Passa ben bé al revés en el cas de l’alumnat que hi accedeix a través del Batxillerat. En tot cas, penso que en ambdós casos es troben en igualtat de condicions. Quan un arriba a la Universitat és com si es proposés construir un edifici. La construcció pot ser més o menys bonica, però la seva solidesa dependrà sempre d’uns bons fonaments. Per això, penso que tots els estudis precedents, començant per l’Educació Primària, són el que condiciona la preparació futura d’una persona. Després, la vida pot ser molt llarga per anar acumulant coneixements i experiència que ens permetin desenvolupar amb competència una activitat professional que ens agradi i ens ajudi a ser feliços.

Sort a tothom a l’hora de decidir!

Festa a l’aula

Posted on Updated on

aula1Fa anys, quan impartia una matèria anomenada Tècniques de Venda, sempre començava el curs de la mateixa manera. El primer dia de classe, demanava als alumnes que fessin un redacció que necessàriament havia de començar per la frase: “Quan entro en una botiga …”. A partir d’aquí, la imaginació era lliure.

 Val a dir que la majoria s’imaginaven entrant a una botiga de roba (per què serà?) i feien una descripció més o menys formal del què esperen trobar-hi. Però, una vegada, una alumna va fer una redacció en la que hi explicava que s’imaginava que quan la botiga tanca les seves portes i tot queda en silenci i a les fosques, els articles que hi han exposats a l’establiment es munten una festa particular. Aprofitant que no hi ha ningú i es troben sols, n’organitzen una de grossa.

Aquest inici d’any, també m’ha vingut al cap que potser ara que no som a les aules, ara que tot és buit i ningú vigila, potser allà, a classe, també s’hi organitza un bon sidral. Us imagineu que els ordinadors ballen amb les cadires, les taules flirtegen amb les pissarres, el projector – tan enlaire – fa de DJ, els fluorescents pampalluguegen, els guixosfesta s’ho munten amb els retoladors, mentre els esborradors subministren menjar i begudes, amb ajut dels suros. Més d’una pantalla s’escapa cap als passadissos mirant de lligar amb alguna fotocopiadora, els teclats escampen totes les seves tecles, mentre els ratolins espanten a tothom, …

Potser pensareu que aquestes festes m’han afectat excessivament. Veureu com no. Però, per si de cas, quan tornem, vigileu bé i comproveu si a l’aula no hi han quedat restes de confeti, algun barret, un espanta-sogres en algun racó o alguna taca sospitosa  al bell mig d’alguna taula. No us oblideu d’aquesta comprovació, potser us emportareu alguna sorpresa.

En tot cas, us desitjo a tots i a totes un MOLT BON ANY 2014 !!!

2013 in review

Posted on

The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2013 annual report for this blog.

Here’s an excerpt:

A San Francisco cable car holds 60 people. This blog was viewed about 2,200 times in 2013. If it were a cable car, it would take about 37 trips to carry that many people.

Click here to see the complete report.

Nadal 2013

Posted on


Francesc Brunés on piZap.com

Examinar-se

Posted on Updated on

llapisAquesta setmana a Girona ha estat curta, però en alguns casos intensa. De fet, amb tots els grups hem fet el primer examen seriós del curs. A Girona, les Fires marquen aproximadament l’equador del primer trimestre. És un moment oportú doncs, fer una primera valoració de com han anat els primers temes de la temporada.

És curiós, quan parlem d’examens, acostumem a fer-ho en primera persona. Diem “avui m’examino de …” o bé, “m’haig d’examinar de …” i també, “cal examinar-se per poder tenir el títol”, etc. De fet, crec que és ben bé així. És un mateix qui s’examina. Saber els resultats és una cosa que neguiteja artificialment a  l’alumnat ja que, en un alt percentatge, un mateix ja és prou conscient del que sap i del que no, del que ha estat capaç de respondre i d’on l’ha errada. Examinar-se, de fet, és un gran exercici d’autoanàlisi on cadascú pot valorar si realment ha entès tot allò que s’ha anat fent a classe, si ho ha digerit, si realment ho domina i fins a quin punt és capaç d’utilitzar-ho per a resoldre situacions relacionades amb la matèria d’estudi. Podríem dir que, qui millor es coneix és un mateix. Quan un s’examina, no cal que s’enganyi. Enganyar-se un mateix és tan inútil com poc convenient. A vegades de cara a l’exterior, es fa veure que s’ha tingut mala sort, que el sistema de puntuació no és el que s’esperava, que hi ha una cert aspecte que no s’ha tingut en consideració, …  però en el fons, un mateix sempre és prou conscient d’on arriba el seu grau de preparació.

Per al professorat, al menys per a mi, aquesta tasca d’haver d’avaluar no és precisament la que més m’agrada. D’altra banda, és una tasca inevitable perquè algú, des de fora de nosaltres mateixos, ens ha de poder dir si superem aquell llistó mínim de coneixement d’una matèria, per poder continuar construint l’edifici de sabers relacionats amb aquell àmbit. No només si superem el llistó o no, sinó també quin és el grau de preparació. Els exàmens possiblement sigui el mètode menys dolents dels explorats fins ara. Òbviament però, cal complementar-lo amb altres aspectes: participació en el desenvolupament de les classes, treball continuat de preparació, iniciativa en relació a la matèria, etc… Tot plegat acaba recollint-se en un “mix” de valoracions que generalment permeten una avaluació prou global i objectiva.examen

El curs passat, vaig analitzar les qualificacions finals que havia posat a la meva matèria de segon de batxillerat i la nota que els alumnes havien obtingut a les proves d’accés a la Universitat. Si més no, per veure què passa, quan algú encara més extern i desconegut, valora el treball fet al llarg de dos cursos, a través d’un examen. Vaig poder observar que el grau de desviació era mínim, en moltes ocasions, la diferència era només de dècimes. Tot i que un sempre dubte de si els mètodes i criteris  que utilitza són els més adequats, hi ha coses com aquesta, que semblen confirmar que quan, per part de tothom, s’hi posa rigor, esforç i treball, al capdavall la preparació queda assegurada.

Però, com ho viviu això dels exàmens els alumnes? què en penseu? creieu que, al capdavall, després de tot el procés d’un curs, els resultats acostumen a reflectir fidelment el que un sap?

La sort no existeix

Posted on Updated on

sort_1No ho dic pas jo. Ho diu una de les persones més experimentades en el tema de la sort. Ni més ni menys, ho diu en Xavier Gabriel, propietari de l’administració de loteria més coneguda, possiblement, de l’estat espanyol: La Bruixa d’Or del poble de Sort. Per ser més exactes, diu en Xavier Gabriel: “La sort no existeix. Només queda com la fórmula fàcil de justificar un èxit o un fracàs”.

Si ho diu un home que viu de la sort i que n’està envoltat per tots quatre costats, ens ho haurem de creure. O no? Personalment, després de força anys d’experiència personal i professional, puc testimoniar que la sort no existeix. Pensar que un cop de sort ens farà rics o feliços, o ens solucionarà una situació és, simplement, somniar truites.

Aquesta setmana a les aules hem estat ja totalment submergits en qüestions molt tècniques. Els primerencs han tractat un tema feixuc: les formes jurídiques d’empresa. Tot un repte a combatre l’avorriment i poder endinsar-nos, de la mà d’anècdotes i petites històries, en les societats anònimes, limitades, cooperatives, … En canvi els seus parents de segon han conegut al “senyor compte” i s’hi estan barallant per fer-lo funcionar. A veure qui guanya. Els del màrqueting han tingut sessions intenses de matrius: la d’Ansoff, la BCG, DAFO, … i altres preciositats que han fet les delícies dels més inquiets. Ara també s’hi barallen, tot i que de moment … Bé, anem fent.

Però per sobre de tot això, aquesta setmana a les aules planaven dues temàtiques que a vegades creaven una espècies de boirina en l’ambient: els exàmens i la vaga. Pel que fa als exàmens, de moment, deixem-ho amb la sentència del senyor de la Bruixa d’Or: la sort no existeix. Anirà bé tenir-ho present i invocar més aviat al déu de les formigues, per tal que ens injecti una sobredosi d’esforç, constància i … fins i tot un xic de paciència. Ben segur que no serà pas la darrera vegada quesort2 tocarà parlar d’aquest tema.

Però també hem parlat de la vaga de la propera setmana. Ai! la vaga. Un tema certament que també té a veure amb el món empresarial, tractant-se d’un dret laboral, que els treballadors poden exercir en aquells casos en que la negociació ja no dóna més de sí, per resoldre un conflicte. Està bé reflexionar sobre el sentit de la vaga. Hi ha una situació que ens perjudica, considerem que no hi ha més remei que anar a la vaga, ja que d’altra manera no es pot resoldre. Llavors hem de posar a la balança: d’una banda els motius de la protesta i de l’altra la pèrdua que ens pot comportar. Per als treballadors aquesta pèrdua es concreta en el sou d’aquell dia que deixarà de cobrar. Els estudiants, en alguns casos, poden tenir la pèrdua d’unes classes, que podrien trobar a faltar en algun moment del seu aprenentatge. Un bon embolic tot plegat. Cadascú ha de prendre la seva opció. Lliurament i sense pressions de cap mena. Fer-ho forma part de l’aprenentatge que fem. No només l’alumnat. Tots plegats anem aprenent. Són moltes les vagues que he fet a la meva vida, algunes duraven setmanes i setmanes senceres. La meva percepció sobre aquestes qüestions també va madurant amb el temps i amb les aportacions d’uns i altres. Per això, aprofitar aquesta avinentesa per debatre sobre el tema, em sembla molt enriquidor i oportú. I vosaltres, què en penseu?