Conte (empresarial) de Nadal

Posted on

regalsL’Axel feia poc que havia entrat a treballar a l’empresa. La seva feina es desenvolupava al departament administratiu, on s’ocupava del seguiment comptable dels comptes dels clients més importants. Anàlisi, estadístiques, tendències, … Encara no ho tenia del tot per mà, però l’hi anava agafant el truc. Es passava les hores de feina davant la pantalla d’un ordinador que vomitava dades i més dades. Nombres creditors i deutors. Assentaments de factures i pagaments. A vegades, cap al tard, els ulls li feien pampallugues i el cap semblava la plana osonenca en un matí de boira. Acabava les jornades tard i esgotat. Dins seu, tenia l’esperança que, amb el temps, agafaria més experiència i, tot plegat, se li faria menys feixuc. De moment, però, tocava posar-hi el coll sense perdre pistonada si no volia ser engolit per alguna gràfica maldestre que li quedés entravessada.

Aquell tarda, era la vigília de Nadal. S’havia quedat sol al despatx. Les companyes havien marxat abans per poder fer les darreres compres de Nadal. Ai, el consum! Va pensar com una llambregada mentre la pantalla responia amb l’estadística de les compres mitjanes dels clients de l’àrea nord, durant el darrer trimestre. La Joana, abans de marxar, va cridar-li des de la porta: No t’oblidis d’agafar la panera, abans de marxar. Bon Nadal!. Ja feia estona que fora era negre nit. Va mirar el rellotge i va comprovar que era un xic tard. No veia gens clares les darreres estadístiques obtingudes i ara no tenia el cap gens clar per analitzar-les. S’hi posaria passat festes. Va prémer l’opció d’apagar l’ordinador, va endreçar els papers que s’amuntegaven al cim de la taula i es va disposar a marxar.

Ja enfilava cap a la porta de sortida, quan va recordar que la Joana li havia dit que calia recollir la panera, un costum que l’empresa mantenia. Era el seu primer Nadal en aquesta feina i desconeixia el ritual propi d’aquestes festes. On deu ser la panera? Fent un esforç, va extreure de les poques neurones que encara estaven en forma, una informació que havia copsat, dies enrere, de les converses dels seus companys de despatx: Les paneres de Nadal seran al final de tot del magatzem de productes acabats. Pausadament es va dirigir cap al magatzem. Només entrar-hi es va activar l’enllumenat. N’hi diuen estalvi energètic, va pensar. Un sensor detecta la presència de moviment dins la nau i encén els llums automàticament. Quines coses! I on deu ser la famosa panera? Com que havien dit al fons, es va endinsant pels tenebrosos passadissos del magatzem. Era ben bé que no hi quedava ningú més a l’empresa. S’havia quedat sol. De sobte, però, va sentir un soroll que el va trasbalsar. Es va aturar i va posar tota la seva atenció en fer una escombrada visual al voltant seu. Res. M’ho dec haver imaginat! Però de sobte, del darrere una carreta contrapesada, van aparèixer un parell de ninots.

Ep, d’on sortiu vosaltres? I tu? Digueren els ninots a l’uníson. Jo estic cercant una panera que m’han dit ha de ser cap allà al fons. I vosaltres, què hi feu aquí? Vàrem quedar descartats per la màquina triadora. Se suposa que tenim alguna tara o defecte que ens converteix en rebuig. Hemninot mirat de demanar als nois del control de qualitat, si no hi hauria algun raconet on ens poguessin encabir. De fet, no se’ns veu cap defecte, oi? Però tots ens diuen el mateix: no hi ha lloc per vosaltres. Així que ens hem decidit a vagarejar pels passadissos del magatzem, a la recerca d’algun indret on puguem reposar. La meva companya Naia – diu el nino Rot – no es troba gens bé. Ens cal un aixopluc on ser acollits per passar aquesta nit. Fa fred, és fosc i estem atemorits. Però, si vols, et podem ensenyar on és la panera que busques. L’hem vista fa una estona tot passant. És l’única que queda.

Els ninots van encapçalar l’estranya comitiva. Varen esquivar el passadís del transelevador i es van dirigir cap al racó on generalment s’hi amunteguen les expedicions de devolucions de mercaderies. Al terra, ben posada, esperava la formosa panera que l’empresa havia preparat als seus treballadors per aquest Nadal. L’Axel la va guaitar, s’hi va atansar a poc a poc. Va caminar lentament al voltant de la panera, sota l’atenta mirada dels dos ninots, que no s’havien què fer. Quan ja feien acció de marxar, un cop acomplert el seu servei, van sentir la veu del noi: Veniu! Apropeu-vos! Us agradaria reposar ben agomboiats dins d’aquesta panera? La Naia, va dir: sí, és molt bonica, sembla còmoda i calenta. Però, no hi ha lloc per a tots dos… Tot d’una, l’Axel va agafar quatre galindaines pròpies del consum nadalenc i les va treure de la panera, deixant-les al fred i dur terra del magatzem. En el seu lloc, va col·locar delicadament els dos ninots que començaven a somriure, veient que per fi algú s’havia compadit d’ells.

Així, aquesta panera fa molt més goig, va dir l’Axel. M’estimo més portar a casa aquests dos ninots desnonats que no pas totes aquelles menges innecessàries. Potser sí que tenen alguna nafra, però són ben bonics i simpàtics. Segur que les meves nebodes petites estaran ben contentes amb en Rot i la Naia. A la panera, els dos ninots estaven ben cofois enmig la lluentor i la flonjor dels encenalls ornamentals. En el camí cap a casa de l’Axel, mentre ell estava distret, en Rot va posar el braç a l’espatlla de la Naia, se la va mirar amb tendresa i li va fer un petó furtiu. Mentre la Naia xiuxiuejava: No et preocupis Rot, tot anirà bé…

By Francesc Brunés – @empresamq

BON NADAL!

Advertisements

Deixa un comentari:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s